‘Allegretto malincolico’

No sé si han escoltat mai la Sonata per flauta i piano de Francis Poulenc. Els convido a ferho. Només són onze minuts: una petita meravella. A YouTube se’n troben diverses versions, entre les quals la del gran flautista Jean-Pierre Rampal, una versió vintage en blanc i negre, profunda i neta. El primer moviment és una delícia. I també una petita lliçó de sensibilitat contemporània. Essent l’obra d’un impressionista, la melodia flueix com aigua clara. Sembla que vulgui descriure una vivència, una impressió que jo identifico amb l’alegria de viure.

Ara bé, Poulenc va escriure aquesta sonata uns deu anys després de la Segona Guerra Mundial. No pot oblidar la tristesa viscuda. La sonata és enèrgica, ràpida, vigorosa, imprevisible; però a la vegada ombrejada per matisos, pauses i inflexions, que la tonalitat menor reforça. Per això el tempo d’aquest movi

L’alegria ha desaparegut de les arts; segurament també de la vida

ment, allegretto malincolico, pot ser llegit com a definició de l’estat d’ànim de les generacions que van viure (o van sentir explicar a pares i avis) les penalitats, destruccions i misèries del bèl·lic i fosquíssim segle XX. Van sobreviure i, per tant, n’estaven contents. Però el substrat tràgic ja no va abandonar-los. D’aquí l’aparent contradicció: allegretto malincolico.

La composició de Poulenc és brillant, vital i transmet espontaneïtat. No respon a cap dogma acadèmic, a cap dictat estètic; s’inscriu només en la vaga tendència impressionista, que exhortava a compondre melodies suggestives. Aquesta sensació d’espontaneïtat (visible encara en els Beatles) contrasta amb el dogmatisme de la cultura d’avui, tan trista com encotillada. En general, les arts actuals responen a especulacions universitàries i se sotmeten a preceptes ideològics (sobretot quan es presenten com a transgressió). La rialla ja només respon a la sàtira contra algú. L’expansió vitalista ja només apareix amb el pretext del combat o la sexualització. L’alegria ha desaparegut de les arts. Segurament també ha desaparegut de la vida actual: el somriure i la felicitat ja no es manifesten sense l’ajut de suplements artificials. No es pot confondre alegria amb hedonisme. L’alegria és espontània. L’hedonisme necessita l’orgasme, la ficció, el tiberi, l’alcohol, la droga, les rebaixes... Generalment, s’hi arriba pagant. ●