L’home discret de la nit infame

Va ser el cap del Govern espanyol que menys va durar en la història d’Espanya. Va ser l’únic cap d’un Executiu de la democràcia sense investidura parlamentària ni nomenament al Butlletí Oficial de l’Estat. Però Francisco Laína García va ser el president provisional que va tenir a càrrec seu la maquinària administrativa de l’Estat en les hores políticament més difícils dels últims 41 anys: les hores que va durar l’assalt al Congrés dels Diputats en l’intent colpista del 23 de febrer del 1981.

Quan Tejero va entrar pistola en mà al capdavant d’un grup de guàrdies civils enganyats, Espanya es va quedar sense govern perquè tots els ministres estaven en aquella sessió en què es votava Leopoldo Calvo-Sotelo. El Govern estava segrestat. El buit de poder administratiu era absolut. Només funcionaven la Casa Reial i els Estats Majors. Informativament, només la Cadena Ser donava notícies contínues de l’evolució dels fets. I una d’aquelles notícies deia que la Junta de Caps de l’Estat Major assumia tots els poders.

Feliçment, algú, potser el rei Joan Carles, potser Sabino Fernández Campo, potser el mateix Laína, va detectar el perill d’imatge d’aquella decisió: enmig d’un cop d’Estat no podia constituir-se un govern militar. I així va sorgir la idea del que ja passaria a la història com a el govern Laína: un gabinet provisional presidit per ell, com a director que era de la Seguretat de l’Estat i format pels sotssecretaris dels ministeris. La veritat és que oficialment no es va dir govern. Es va dir Consell de Secretaris d’Estat i Sotssecretaris. Però el nom és el menys important. Un dia li vaig preguntar a Laína en què va consistir la seva feina aquella nit. I em va respondre així: “En tot i en res; en tot, perquè érem l’autoritat civil; en res, perquè els poders eren simbòlics. Es tractava d’una missió d’emergència el valor de la qual era la coordinació amb la Direcció de l’Estat i amb els comandaments militars lleials a la Constitució”.

Aquestes paraules de Laína eren les pròpies de la discreció d’un funcionari. La veritat és que va ser l’òrgan encarregat d’assegurar la governació. Va ser l’executor de les decisions adoptades pel Rei i l’encarregat de vigilar i informar del seu compliment. Laína va arribar a elaborar un pla d’assalt al Congrés segrestat, a què va renunciar per l’absència de garanties. Va negociar amb Armada i, segons algunes fonts, va estar a punt de detenir-lo i va tenir un paper decisiu en els acords de rendició dels colpistes i en l’organització del desallotjament dels diputats.

Francisco Laína va ser fonamentalment un funcionari. Políticament, un home de Suárez i de Rosón, que va ser qui el va no

Va ser el cap de govern de facto durant les hores que va durar l’assalt al Congrés el 23 de febrer del 1981

menar director de la Seguretat de l’Estat. Com a governador civil de Las Palmas va patir el terrorisme de prop, perquè va ser l’etapa de més activitat del MPAIAC d’Antonio Cubillo. Com a responsable de tota la seguretat pública, va dirigir els Cossos i Forces de Seguretat en els anys de plom. Pel paper que li va correspondre davant el cop d’Estat, va poder presumir d’un cert heroisme. Però va preferir la discreció.

Per no haver-hi, crec que no hi ha ni una fotografia d’aquell govern que va presidir. I per no haver-hi, tampoc no hi ha cap paraula seva que soni a vanitat. La seva frase era la dels grans servidors públics: “Vam fer el que havíem de fer”.

GUS AVO CUEVAS / EFE