La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els contactes nazis del PNB
Un informe del contraespionatge francès confirma la interlocució del nacionalisme basc amb oficials de la Wehrmacht i les SS per unificar les províncies basques en una zona autònoma
El Partit Nacionalista Basc va fer tres temptatives per aproximar-se a oficials de rang de la Wehrmacht i les SS durant l’ocupació nazi de part del País Basc francès enmig de la Segona Guerra Mundial per establir i unificar les províncies basques en una zona autònoma. Així ho detalla un informe del 8 de juliol del 1945 de dues pàgines i mitja d’MA217, àlies Cano, “un molt bon agent retribuït” del servei de contraespionatge francès a Madrid.
Xavier Juncosa va fotografiar-lo a l’arxiu del Service Historique de la Défense de Vincennes en el lapse de temps que el govern francès va desclassificar nous documents, entre finals del 2018 i l’octubre del 2019, quan l’administració va fer marxa enrere. L’informe és part de les 1.400 pàgines que l’historiador ha aplegat als volums, El contraespionatge francès a Barcelona (1943-1945) i El contraespionatge francès a Madrid i el Marroc (1943-1945), apareguts a la primavera i la tardor d’enguany a l’editorial Col·lecció Nèmesi Història.
Es tracta de centenars de fitxes d’agents dels serveis d’intel·ligència amb dades de figures com Josep Tarradellas, Josep Irla, Juan Negrín, Pedro Urraca, Miquel Mateu, Joan March, xarxes d’evasió i espies, entre moltes altres qüestions. L’informe sobre l’intent de col·laboració “de la part separatista basca francesa amb les autoritats alemanyes” n’és una. “Per descomptat, es refereix al PNB, ja que els nacionalistes bascs francesos eren gairebé inexistents. A més parla de José Antonio Aguirre. Coneixíem aquests contactes amb els nazis, però no alguns detalls i noms que s’hi esmenten”, explica Santiago de Pablo després d’analitzar-lo per a La Vanguardia. Hi coincideix Ludger Mees, també catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat del País Basc.
La partició dels contactes en tres fases és una novetat. Aquests van tenir lloc entre finals del 1940 i el juliol del 1941, entre desembre del 1942 i març del 1943, i a l’estiu del 1944. Per Mees, que en va detallar alguns a la biografia del lehendakari El profeta pragmático, “el rerefons no fou només polític, sinó també humanitari perquè els alemanys van aconseguir un llistat de noms de la xarxa Álava d’espionatge proaliat a Espanya i van passar-la als franquistes”. A l’informe no s’especifiquen els interlocutors bascs. Se sap que entre ells hi havia el nacionalista d’Iparralde Eugéne Goyenetche i també Francisco Javier Landaburu, a qui Aguirre va autoritzar a fer el tempteig amb els “rubios”, com anomenaven els alemanys.
“La majoria de nacionalistes bascs hi eren reticents i en part la feina de Landaburu era vigilar que Goyenetche no s’excedís, treure’n alguna cosa quan no era clar qui guanyaria la guerra i fer contraespionatge per als aliats”, diu a aquest diari Leire Arrieta. La professora d’Història de la Universitat de Deusto ha publicat enguany Al servicio de la causa vasca (Tecnos), la biografia del diputat del PNB i responsable de la política exterior basca a l’exili, Landaburu. “Amb tot, la política anticatòlica de Hitler va contribuir a allunyar el nacionalisme basc de l’òrbita germanòfila”, afegeix.
La primera temptativa va donar-se perquè Berlín va demanar a les autoritats ocupants que afavorissin “totes les tendències separatistes” a França. El govern franquista va alertar de les repercussions a Guipúscoa i Biscaia i va demanar que es prohibís “qualsevol moviment separatista que pogués afectar Espanya”. Segons l’informe el responsable dels afers polítics de la regió era el tinent coronel comte Finck von Finckenstein que, malgrat les directrius, hi era contrari i, de bon principi, “va prendre totes les mesures necessàries per lluitar contra les tendències separatistes”.
La segona temptativa “va ser més seriosa”. Amb el rerefons d’un “desembarcament aliat preventiu a Bilbao” per evitar l’entrada dels alemanys a Espanya, “els separatistes bascs van pensar d’aprofitar, d’una part i l’altra, la situació”. Segons l’agent MA217 van oferir-se “a canvi del suport per a la creació d’una regió autònoma que comprengués les províncies basques espanyoles, els Baixos Pirineus i alguns territoris adjacents, una zona que en el futur es convertiria en la República basca”.
L’interlocutor, a través dels seus adjunts, hauria estat el comandant en cap de les tropes alemanyes en aquest sector, el general de tropes Panzer Leo Geyr von Schweppenburg. Aquest es va negar al plantejament “considerant-lo d’interès estrictament polític i no creient en la possibilitat que l’exèrcit alemany entrés a Espanya”. Davant la negativa, “els intermediaris separatistes van aprofitar la rivalitat entre els serveis alemanys per intentar interessar la Gestapo local”.
Es van reunir amb “[Karl Rudolf] Werner [Best]”, membre de les SS, i que va descartar els seus plantejaments tot i mantenir contactes amb el jelkide Goyenetche. Best era el principal ideòleg nazi de la reordenació d’Europa conforme a criteris ètnics. Després de treballar a Berlín a l’Oficina Central de Seguretat del Reich a les ordres de Reinhard Heydrich i Heinrich Himmler va anar destinat a l’administració militar de la França ocupada. És l’únic nom nazi de la trama de què es tenia coneixement i de qui a El péndulo patriótico. Historia del Partido Nacionalista Vasco Santiago de Pablo, Ludger Mees i José A. Rodríguez Ranz havien parlat.
Aleshores els bascs van provar d’interessar el seu adjunt, “un tal Wolters”, amb una certa influència en els caps de la Ges
“Desitjo més lectures per pensar, dubtar i preguntar-se sobre un mateix; més temps de qualitat per poder llegir-les; i que el 2022 sigui un any més lliure, més alegre i amb més plenitud per a tothom”.
Al Fòrum Palatí de Roma hi ha un petit jardí de roses, en els anomenats Horti Farnesiani, amb una tomba. És la de Giacomo Boni, un dels pares de l’arqueologia moderna, qui en els últims anys de la seva vida es va mudar als sumptuosos gabials dels Farnese.
Boni (1859-1925) va ser un dels grans personatges que van transformar el paisatge del Fòrum Romà a Roma i l’autor de grans descobriments, com el temple de Vesta, el complex de la font sagrada de Giuturna, l’església medieval de Santa Maria Antigua, o el Lapis Niger, el lloc que les fonts antigues vinculen amb l’estirp de Ròmul, el primer rei de Roma. Una figura de gran importància a qui el Parc Arqueològic del Colosseu ha volgut retre homenatge amb una exposició integrada al recorregut del Fòrum Romà. “El parc arqueològic vol celebrar un personatge molt important després de la unitat d’Itàlia. No només va introduir l’excavació estratigràfica, sinó que va ser un pioner amb la documentació arqueològica”, explica a La Vanguardia la directora del Parc Arqueològic del Colosseu, Alfonsina Russo.
I és que Boni va portar al Fò
L’eremita del Palatino Boni, a la dreta, al seu despatx als gabials dels Far; nese, on es va instal·lar al final de la seva vida. A dalt, una vista des del globus i el reobert Museu Forense