La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El coronavirus mata sobretot trumpistes”, diu Rebecca Makkai
Festa a la nit i funeral al matí, sovint amb els mateixos convidats. Així era la vida al Chicago dels anys vuitanta, sacsejat per la sida. La nord-americana Rebecca Makkai (Skokie, 1978) l’ha reconstruïda a la novel·la Els grans optimistes (Periscopi / Sexto Piso), seguint un grup d’amics de la comunitat gai d’aquesta ciutat. Què se n’ha fet, el 2015? A través de diversos personatges –entre ells, un que ens condueix al París del 2015, actualment–, Makkai ha firmat una de les millors novel·les publicades l’any 2021, segons han testificat algunes llistes, com la de La Vanguardia. Aquest diari va parlar amb ella durant la seva visita promocional a Barcelona.
Del grup d’amics que protagonitza l’obra, destaca Yale Tishman, un noi que es veurà obligat a afrontar l’adversitat com si es trobés en una tragèdia clàssica o en un d’aquells Shakespeare en què els personatges van morint un rere l’altre. “És la idea d’un destí tràgic que s’acosta, però alhora escric en contra d’això, amb moments de revelació, epifanies i molt d’humor”. Una subtrama ens condueix al París artístic dels anys vint del segle passat, on una dona exerceix de musa de diversos creadors. “Hi ha molts paral·lelismes amb el Chicago dels vuitanta, per començar van ser dues generacions perdudes, una per la guerra mundial i una altra per la sida. Les meves novel·les tracten el pas del temps i la memòria, temes com ara quines coses recordem i quines coses oblidem”.
Hi ha algun element autobiogràfic? Encara que no ho sembli, “el personatge de Yale té elements molt pròxims a la meva experiència, ja que pateix pneumònia i asma, com jo. De tots els símptomes físics de la sida, he pogut explicar, des d’un punt de vista personal, el que vol dir no poder respirar”.
La novel·la de Makkai s’endinsa en els paral·lelismes bèl·lics. Per a molts, la sida va ser el seu Vietnam: “Vaig conèixer activistes detinguts, arrossegats pel carrer per haver posat pancartes als balcons. Parlar amb ells era com parlar amb veterans de guerra”.
“Als anys vuitanta van canviar moltes coses –continua–, per exemple, la gent va començar a fer servir preservatius. Molts gais no els havien utilitzat mai perquè no temien deixar el seu company embarassat. Hi havia una gran vergonya al respecte perquè els Estats Units són un país molt purità on a ningú no li agrada parlar de sexe”.
Makkai veu molts paral·lelismes entre la sida i el coronavirus: “Al principi, als EUA, semblava que la covid afectava només la gent de color, els nuclis urbans, o gent malalta o marginal. Trump se’n va rentar
“Als anys vuitanta van canviar moltes coses: per exemple, la gent va començar a fer servir preservatius”
les mans, pensant que no afectava els seus votants. El mateix que va passar amb la sida. N’hi va haver prou amb dues setmanes perquè es veiés que el coronavirus afectava tothom. És més: sobretot mata trumpistes, conservadors, perquè són els que es neguen a vacunar-se”.
Un tema clau és l’amistat, de vegades tan profunda que s’equipara amb l’amor. “Realment hi ha tanta diferència entre l’amistat i l’amor romàntic? –es demana l’autora–. I amb l’amor familiar, què passa quan algú se separa, però els familiars de la parella continuen estimant-lo?”.
Els atemptats gihadistes de París del 2015, que van causar 130 morts, també hi apareixen. “Encaixen –apunta– perquè aquest és un llibre sobre les intrusions del caos de la història a les vides de la gent”. ●