La Vanguardia (Català-1ª edició)
Són 90 minuts, home!
El procés de reciclatge del Barça encara no ha entrat en una fase transcendental: canviar el rellotge als seus partits. No ha interioritzat que duren 90 minuts des de fa un segle i mig. Al Barça se li acaba el gas en una hora i després es convida a penar als 30 minuts finals. Aquest desacord amb la realitat forma part del paisatge que Xavi vol arreglar, en condicions de màxima urgència i molts problemes per solucionar.
El Granada li va fer l’empat en l’últim minut, amb un golàs de Puertas, lliure de vigilància en un córner mal defensat pel Barça. No va estranyar el gol. Es veia venir. L’expulsió de Gavi va mortificar encara més un equip que estava en regressió abans de la decisió de l’àrbitre. S’anomena González Fuertes i és molt poc fiable. El distingeix un aspecte d’home contrariat, rígid, hipertens en el seu comportament. No crea confiança, sens dubte.
Al Barça no el va derrotar la mala actuació de l’àrbitre. Va perdre per la seva incapacitat per governar el joc quan el partit requeria control i sopetes amb llet. Era un dia per al 0-1, sense més històries, la mena de situació que gestionen els equips madurs, articulats, sense concessions a la ingenuïtat. Xavi va jugar en un d’aquests equips. Encara més, era l’amo del rellotge. Els partits li duraven 90 minuts a aquell Barça i cada minut el gestionava Xavi amb precisió suïssa. Li toca impartir aquesta difícil assignatura des de la banqueta.
El matx va ser tens, dividit, lluitat i lleugerament favorable al Barça, fins que en el segon temps va entrar en el seu particular territori comanxe. No hi va ajudar el canvi de Luuk de Jong per Memphis. Contra tot pronòstic, De Jong s’ha convertit les últimes setmanes en el més productiu dels De Jong. Es fa sentir en els partits, remata, preocupa els centrals i fa gols. El Barça ha trobat la manera d’aprofitarho. Ha quedat enrere la seva etapa de jugador deixat de la mà de Déu en un equip que, en el millor dels casos, feia centrades a la babalà. Ara s’oficialitza la classe de jugades que requereix la presència d’un ariet de tota la vida. Això, i no una altra cosa, és Luuk de Jong.
De Jong va fer dos gols el primer temps. N’hi van anul·lar el primer, magnífic, per cert, per un fora de joc molt previ de Gavi, un orsai de mig centímetre al vèrtex de l’àrea. El més incontestable del VAR és la seva precisió per mesurar distàncies, que poden ser mil·limètriques. És un sistema implacable en aquest aspecte, per antifutboler que resulti. Treus el nas i et caça. En canvi, el VAR, lamentable en tantes coses, és un desastre en un altre apartat de les lleis físiques. No coneix el newton, la unitat de mesura de la força, resultant de l’equació massa per acceleració.
El jove Torrente va fer caure a l’àrea De Jong amb una empenta que reclamava a crits el penal. L’holandès es va desequilibrar, va perdre la vertical i va rodolar per terra, sense fer teatre. L’àrbitre va fer muts i a la gàbia, i el VAR també. No disposa d’un empentòmetre per mesurar els newton de força. L’àrbitre, tan primmirat i greu per a altres coses, es va menjar el penal. Els nois de l’habitació de les pantalles, també.
El Barça es va dissipar de mica en mica, va oblidar que la pilota és un aliat fenomenal a l’hora de defensar-se i va sentir l’expulsió de Gavi com un tret. Es va quedar amb deu jugadors al camp, i un d’ells en forma d’holograma. Xavi va canviar De Jong per Memphis i del seu pas per Granada només quedarà el record de la targeta groga que va rebre. No hi va haver cap altra notícia seva. El cas Memphis està que bufa.
L’àrbitre i el VAR, tan primmirats per a altres coses, es van menjar un penal a Luuk de Jong