‘It’s Showtime’

Senyores i senyors, endavant. No es perdin l’únic equip que va guanyar el Madrid invencible de la primera volta, i va ser meravellosament derrotat pel moribund Getafe de la jornada 12, que desconeixia la victòria i l’alegria. Amb tots vostès, Sergi Darder, el malenconiós prestidigitador balear que va regalar al “gran Carletto” una vana esperança, i a tots nosaltres una dolça agonia, amb un perfecte i bellíssim error de dificilíssima execució.

Gaudeixin de l’exèrcit d’esparracats que fins i tot la tarda que vagar llastimosament per Balaídos va ser capaç d’imaginar un gol inimaginable, que va emergir de les botes –tant de temps condemnades al celibat– de Loren Morón per reivindicar la impagable bellesa del que és inútil.

Els adverteixo, no deixin de mirar mai, perquè fins i tot des del centre mateix de l’ensopiment pot emergir quelcom prodigiós.

Siguin feliços recordant la demència cruel que va destruir la fe, l’esperança i tota la caritat acumulada durant segles per aquesta samarreta blanca i blava de franciscans bondadosos que des de sempre acullen, rescaten i salven qui més ho necessita, quan el dia del Llevant (ai, Senyor... el dia del Llevant...) tots vam voler creure i descreure, en un exercici de maldat bondadosa, o de benevolència perversa, com no es recorda ni es recordarà pels segles dels segles.

I no dic amén perquè els prego que tornin a passar i tornin a veure els regateigs, les dolçors, les enrabiades, els controls magnètics, les meditacions violentes, els dibuixos animats, la dansa austrohongaresa, la brillantina estil Pat Riley, les veròniques, les xiqüelines i les gaoneres, les penes màximes tan mínimes, la mort certa i les felicitats íntimes d’aquell espadatxí il·luminat amb nom de metralleta i estampa de matador d’unicorns.

No deixin de mirar mai, perquè fins i tot des del centre mateix de l’ensopiment pot emergir quelcom prodigiós

Quedin-se, encara que s’avorreixin, perquè aquest avorriment és tot just una trampa per agafar-los desprevinguts i en posició d’amarga queixa en qualsevol moment.

Val la pena esperar fins al final, ja que ningú no sap –ni l’Altíssim– quan el Javi dels nostres desvetllaments s’inventarà un golàs de la vella escola com si la cosa no anés amb ell. O quan Embarba, sense avisar, tornarà a ser Embarba per omplir el cel de regals i bombons. O quan Nico Melamed farà honor al seu cognom amb bon gust i foradarà les virginitats de tots els Zamoras.

I ja que parlo de Don Ricardo, no deixin mai de fixar-se en l’avi Diego, l’home dels mil braços, que ens salva dels afusellaments del Toralín cada festa de guardar, i que ja és íntim de les aranyes que habiten els escaires de la seva porteria màgica.

No marxin i gaudeixin de l’Uruguai granat d’en Leandro Daniel Cabrera, el tigre de Montevideo, que decapita diversos davanters per partit sense vessar ni una gota de sang. O segueixin, si poden, la velocitat infantil del Correcamins Pedrosa, pip pip, el coiot no t’enxamparà .

I si ja se n’havien d’anar, aguantin, perquè quan menys se l’esperin pot aparèixer sobre el verde que te quiero verde la figura demiúrgica i electrònica d’Oscar, Oscar, Oscar Melendoooooooooo, i llavors tot pot ser una altra cosa, el que no va ser mai, o el que no serà mai, o al contrari, o el súmmum. Però no un súmmum qualsevol, no. El súmmum d’Oscar Melendo.

Quin anyet ens espera.