Una molèstia per al futbol ric

Tenir la possibilitat i no aprofitar-la és una forma de privilegi. L’evidència l’entenen millor els qui no tenen mai l’opció. Ho vaig aprendre al Gabon, minuts abans que Zàmbia i Costa d’Ivori disputessin la final de la Copa de l’Àfrica del 2012. Quedaven uns minuts per a l’inici del partit i l’Evelyn, que trepitjava per primer cop un estadi de futbol, tremolava d’emoció. A la gespa, a pocs metres, s’escalfava l’estrella mundial Didier Drogba i ella em feia gestos perquè aprofités per mirar.

Jo no vaig fer gaire cas i l’Evelyn es va desesperar. “L’havies vist tan a prop abans!?”, em va preguntar. Li vaig dir que no perquè, tot i que per Barcelona passen contínuament estrelles mundials, no soc soci i no vaig gaire al Camp Nou.

“Ja, però podries”, va contestar. La Copa Àfrica, que tant fastigueja els clubs europeus que han de cedir les seves estrelles a meitat de les seves competicions, és una de les últimes raneres d’esport pur en el milionari negoci del futbol. El mateix que no dubta a portar Supercopes a dictadures envernissades de petroli o enterrar milers de treballadors pobres que construeixen els estadis del pròxim Mundial. Per uns dies, el Camerun viurà de prop la mateixa passió global.

Serà també la Copa Àfrica de l’òmicron. Els favorits, l’Egipte de Salah, el Senegal de Mané o el Marroc de Bono, hauran de batre’s no només amb els seus rivals, sinó també amb la pandèmia. A meitat d’una onada desfermada de contagis per la nova variant, les baixes d’última hora poden ser decisives en un torneig tan curt.

Tant de bo no sigui així, ningú no es contagiï i els camerunesos gaudeixin dels seus ídols de prop. Si tenen la possibilitat, no la desaprofitaran perquè no n’hi haurà cap altra. Qüestió de privilegi.