Amics que no et cauen bé

Tinc un amic que pren substàncies il·legals per animar-se, per aguantar la beguda, per pur vici. Aquest mateix amic es nega a vacunar-se. El motiu? Perquè ves a saber què li ficaran al cos. El meu amic és idiota? Potser sí. Ho soc jo per continuar sent amic seu?

Tinc un amic que no t’aborda mai per donar una bona notícia i una amiga a qui, li truquis quan li truquis, no la pots enxampar mai comprant formatge o mirant la tele. Addicta com és a la intensitat, sempre interromp moments transcendentals per a la seva vida i la de la humanitat per atendre la teva trucada. Tinc una altra amiga que, a l’hora de pagar, s’aixeca i va al lavabo i un amic que sempre és als idus de març, disposat a apunyalar-me en nom de la República. Tinc amics amb llibres deixats que no em tornen, estafadors i vividors, adúlters, traïdors i eixelebrats i amigues que em deuen mudances i pròtesis,

No sé si, en termes d’amistat, acceptar gent impecable té gaire mèrit

paios que voten a qui m’odia i paies que no m’han ofert mai casa seva per sopar. Per què tinc aquesta gent al voltant…?

La veritat és que t’acabes acostumant a tenir amics que et cauen malament. Acceptar gent impecable no sé si, en termes d’amistat, té gaire mèrit. Amics de fa anys que no saps ni on viuen, amics dels quals no tens fe de vida en anys. Verborrea de barra de bar de matinada, amors que són ressons d’alguna cosa que vas sentir fa lustres, gent amb qui mirar el futbol i d’altres a qui els pots preguntar si coneixen un bon mecànic, encara que aquest sempre tindrà el taller tancat. Tenir amics insuportables, dels que no sabries dir per què segueixen en la teva vida, què hi vas veure, què et van donar o van prometre. Tenir amics, així com a forma d’amor impossible d’entendre. Malalt, absurd, mesquí, però amor, que és el que compta. ●