La Vanguardia (Català-1ª edició)
El pressentiment contra el ‘big data’
Els contrastos del futbol barregen realitat i miratges en proporcions indesxifrables. Potser només s’hauria de parlar més de pressentiment que de big data. Fa dos anys, a Aràbia, el Barça va jugar un partit memorable per diverses raons. Una d’aquestes raons, la derrota contra l’Atlètic de Madrid per tres gols a dos. Una altra, el meravellós desplegament de l’equip. No es recordava en mesos un Barça tan lleuger, ràpid, precís, creatiu i generador, però va perdre davant un rival especulador i gasiu. Definitivament inoblidables van ser la destitució immediata de l’entrenador, Ernesto Valverde, i els successius drames que van tenir lloc després. En aquell escenari, en el mateix torneig, davant un adversari diferent, però amb idèntic resultat en la derrota, el Barça es veu, i l’observen, de manera diferent. El pressentiment és un altre. Des que va arrencar la temporada el Barça no ha vençut cap dels equips que habitualment figuren a la seva òrbita, o en una de propera. L’han derrotat el Reial Madrid (Lliga i Supercopa), l’Atlètic de Madrid (Lliga), el Bayern (dues vegades a la Lliga de Campions) i el Benfica, que el va superar a Lisboa, va empatar al Camp Nou i li va impedir el pas a la següent ronda de la Copa d’Europa. Contra el Sevilla, segon al campionat, va empatar a un gol. Vuit partits, sis derrotes, dos empats, tres gols a favor, disset en contra.
El devastador balanç retrata una crisi de magnitud bíblica. Són números desmoralitzadors que expliquen tant la gravetat de la caiguda com la dificultat de la reconstrucció. En un entorn menys misteriós que el futbol el Barça se sentiria aterrit. Tot i això, el comença a envair l’optimisme, de manera que una derrota contra el Reial Madrid s’interpreta com una victòria moral, un avenç tan notable que la gran tempesta comença a dissiparse. Si el futbol es conduís exclusivament per números i estadístiques, com es pretén en aquests temps, el Barça trobaria poques raons per a l’esperança. Privat de les seves antigues estrelles i de la contribució dels seus luxosos fitxatges, a l’equip el sostenen les escasses restes de la vella guàrdia i un grapat de joves, anònims fins fa quatre dies. Alguns d’ells –Nico González, Abde i Jutglà– van disputar a Riad el seu primer partit contra el Reial Madrid. La naturalesa del futbol és tan exagerada que Ansu Fati i Pedri (19 anys els dos) reben tractament de veterans.
El que s’entendria com una realitat inquietant –futbolistes inexperts, veterans que s’acosten al crepuscle de les seves carreres, fitxatges improductius, economia sota mínims– no s’ajusta a la sensació que predomina en el barcelonisme. El pressentiment, un animal misteriós que escapa a la fredor de les dades, diu una altra cosa, i no només al Barça. En l’ambient del futbol flota la idea d’un equip renovat, més orgullós i decidit, encara lluny d’una versió competitiva a gran escala, però amb els símptomes adequats per recuperar alguns dels esglaons perduts.
Tot indica que el bastió d’aquest procés rau en la impecable i rapidíssima contribució dels joves. Han servit per aturar la caiguda i començar la rehabilitació de
El bastió del procés de recuperació del Barça rau en la contribució dels joves
l’equip. Ara els toca assumir el paper referencial per al qual no estaven cridats, un procés de digestió més complicada en el futbol que els enlairaments vertiginosos. Per delicat que sigui aquest salt, sembla bastant més senzill que altres ajustos: l’etapa de transició posterior a Piqué, Alba i Busquets, la resposta del mercat en els casos de Frenkie de Jong i Memphis, la precisió per posar fi a la desastrosa política de fitxatges que ha presidit els últims anys i la tornada d’una afició que ha de convertir en presencial aquest nou pressentiment amb l’equip.