Jugar-se-la amb l’energia

Amitjans del segle passat La Vanguardia tenia la rotativa i les linotípies a Tallers, 62-64, de Barcelona. En aquest punt el carrer s’estreny i els automòbils i camions d’aleshores semblaven redoblar el seu rugit i esbufegar més fum. En aquells anys cinquanta el consum general de gasolina va augmentar.

Fins feia poc els fanals de Tallers funcionaven amb gas i s’encenien a mà cada vespre. Al número 66 del mateix carrer, els dos habitatges del pis principal conservaven encara els vells llums de gas a la paret. En una d’aquestes cases la llogatera cuinava amb un fogó de pedra on cremava boles de carbó negríssimes. Les mateixes que els nens de la porta veïna li furtaven a la vídua per llançar-les d’amagat contra el pati del pis inferior. A la ciutat hi havia les carboneries, on el combustible es venia en sacs o a pes per a la cuina o la calefacció. Quins temps.

Gas, petroli i carbó continuen al món i amenacen de seguir-hi més. Els temps canvien, però no la dependència de combustibles fòssils i la inseguretat que els acompanya. Encara que no hi ha font innòcua d’energia. I no parlem de la nuclear: algú vol una central a prop? Recordeu les calamitats de Three Mile Island, Txernòbil o Fukushima, aquesta fa només una dècada. I va ser l’empresa mateixa la que va decidir tancar la planta de Vandellòs (Baix Camp), arran d’un greu accident, el 1989, que hauria provocat el pànic amb les xarxes i els informatius d’avui. I se’n vol dir verda. Fins i tot l’energia que sembla que ho és –eòlica, solar, hidroelèctrica, geotèrmica– requereix instal·lacions que generen residus i contaminen.

Amb l’elecció d’energia també es fa història. És evident que els humans sempre fan la història, però no sabem mai prou bé la història que estem fent. Decidir sobre l’energia serà sempre jugar-se-la. No és bo el puritanisme de rebutjar el desenvolupament industrial en nom de la netedat total, però encara ho és menys la ceguesa de créixer tant sí com no, per no perdre vots, dividends, ni un dubtós i arriscat benestar. ●