Animals i humans comparteixen llaços morals

Un estudi conclou que un 39% dels espanyols observen moltes semblances entre els dos mons

citat de pensar i comunicar-se.

Només quan es pregunta si són capaços de raonar o planificar com els humans, disminueix el consens. Més de la meitat dels enquestats creuen que no.

L’estudi també indaga el grau d’acceptació dels espanyols sobre l’ús que es fa dels animals en investigació, sacrificis per convertir-los en aliment o la seva exhibició en espectacles. Pel que fa a la investigació veterinària, mèdica i científica, hi ha consens entre els que opinen que no tot s’hi val. Això no sorprèn tant, com el

Les veus que clamen per més protecció al món animal apugen el to; no hi havia hagut mai tanta empatia

fet que siguin molts (6,1 en aquella escala) els contraris a utilitzarlos com a aliment. Res comparat amb el rebuig sobre l’ús d’animals al circ (1,7), corrides de toros (1,9), la caça (1,7) o per a confecció d’abrics de pell (0,8)

Per què creix l’amor cap als animals? Els investigadors relacionen aquesta connexió moral amb “els processos d’urbanització”. Els animals fan més companyia que mai en espais molt petits –com pot ser un pis–, fins al punt de ser considerats “com un membre més de la família”. La meitat dels enquestats diuen que tenen animals (gos o gat) a casa. I aquesta relació “ha fet augmentar entre aquesta població l’empatia amb el conjunt més ampli dels animals”. El lligam s’estreny quan creix l’observació d’animals en espais naturals o artificials i “per l’explosió de documentals sobre el món natural.

El senyal d’aquesta empatia creixent? Augmenta el compromís amb la protecció dels animals. Entre un 27% i un 28% dels consultats confessen que són actius en aquestes campanyes per al benestar animal. ■

prendre alguna cosa caldrà tornar a la nostra realitat de sempre i, ulleres fora, gaudir d’un glop.

A les terrasses del metavers tampoc no podrem prendre el sol, per molt de sol que hi faci. Un sempre es podrà posar les ulleres virtuals a l’aire lliure, però això és un perill segons el lloc, perquè amb les ulleres posades no veus què passa al teu voltant.

Les sensacions físiques són un llast per al metavers, perquè només obtenen estímuls la vista i l’oïda, massa limitades per a un sistema per aspirar a ser una realitat paral·lela.

I res de tocar res o ningú. A la pel·lícula Ready player one (Steven Spielberg, 2018) fan servir uns vestits sensorials que s’enfunden cenyits al cos per rebre sensacions tàctils, des d’una carícia fins a una puntada de peu. És un perill si un entra en algun videojoc, però potser és la gran aspiració de la indústria del porno. En qualsevol cas, aquesta mena de dispositius encara no hi són.

Al novembre, turisme d’Islàndia (Inspired by Iceland) va publicar una divertida paròdia de la presentació del metavers de Mark Zuckerberg. Destacava que l’Icelandverse és “un món de realitat real sense haver de portar ximples ulleres”. És una experiència “completament immersiva”, en què

Només s’estimulen la vista i l’oïda, molt poc si aspira a ser una realitat paral·lela

l’“aigua és humida” i hi ha “humans” amb qui connectar.

Aurores boreals, guèisers i natura salvatge arriben molt més enllà que la vista i l’oïda. Si vols viatjar, el metavers et portarà ràpidament a qualsevol lloc, però viure un viatge és una altra cosa. A la Roma virtual no serviran birres.