L’atreviment de ‘Yellowjackets’

Ahsley Lyle i Bart Nickerson, un matrimoni de guionistes que havia treballat a sèries com Narcos, corrien per casa quan se’ls va acudir escriure una espècie d’El senyor de les mosques en clau femenina. Era habitual que en la rutina diària deixessin caure idees que no anaven enlloc però aquella se’ls va incrustar al cervell fins a desenvolupar-la en un projecte amb cara i ulls. Quan la parella va vendre la sèrie amb el nom de Yellowjackets al canal Showtime ( Homeland, Dexter) ho van fer descrivint-la com un thriller sobrenatural, una comèdia negríssima sobre l’adolescència i un conte de fades gòtic. Es van quedar curts i tot: a la sèrie també li esqueia l’etiqueta de drama de terror psicològic. I el millor és que el projecte els va sortir de meravella: la primera temporada, que s’acaba d’emetre a Movistar+, ha estat folla, atrevida, sorprenent i amb una mala bava desbordant, d’aquelles que et tenen barrejant l’estupefacció amb rialles inoportunes.

La sèrie comença el 1996 quan l’avió que porta un equip de futbol femení d’un institut s’estavella en una zona muntanyosa. Les noies ràpidament s’adonen que els cal adaptarse si volen subsistir en un bosc més misteriós del que sembla a simple vista (i que podria explicar per què ningú les rescata). També narra la història a través d’un altre pla temporal. El 2021 descobrim les quatre noies que van sobreviure a la tragèdia. Són dones de mitjana edat que intenten dur vides funcionals encara que els seus somriures només amaguen els secrets de tot allò que van viure i que van prometre no explicar a ningú. La sèrie és ben múrria: al primer episodi ja es deixen entreveure algunes de les calamitats que van cometre, que inclou l’execució de rituals mentre practiquen canibalisme amb el cos d’una companya assassinada.

El que fa que Yellowjackets sigui captivadora és que s’entrega sense complexos a una història recargolada que entén la naturalesa episòdica de la televisió, tant a l’hora d’estructurar les trames com d’alimentar la conversa i les reaccions del públic. És una sèrie pocavergonya que no té por de dur l’acció i els personatges a l’extrem desafiant el que convencionalment s’entenia com una sèrie per a dones. Christina Ricci, Tawny Cypress, Melanie Lynskey i Juliette Lewis, a més, no poden passar-s’ho millor explorant l’univers cínic. Pot ser que el repartiment de Succession ja no sigui el més ben triat i inspirat de la televisió? Això sembla. ●