La Vanguardia (Català-1ª edició)
“A Djokovic no li ha agonitzat ningú a les mans”
Lorenzo Silva i Noemí Trujillo autors de ‘La forja de una rebelde’
Lorenzo Silva i Noemí Trujillo tornen a la càrrega amb el segon cas de la inspectora Manuela Mauri. Un cas ambientat en plena pandèmia. Amb carrers fantasmagòrics, interrogatoris amb mascaretes i festes il·legals de joves. I morts pel virus, però també a trets. És La forja de una rebelde
(Destino), títol inspirat en el de la novel·la gairebé homònima d’Arturo Barea amb Madrid sota les bombes de la Guerra Civil. Silva i Trujillo, parella literària però també quan deixen d’escriure, juguen a més amb els Deu negrets
d’Agatha Christie per construir una obra en què les relacions entre fills i pares i els conflictes intergeneracionals són decisius.
No van tenir por de ficar-se en la pandèmia?
Noemí Trujillo: Em va marcar el dol per la meva mare, que va morir el 14 de març, quan el president anunciava l’Estat d’alarma. Honrar els teus morts forma part de la nostra cultura mediterrània. A la Ilíada s’atura la guerra 11 dies per honrar els morts. I aquí hi va haver una situació de xoc molt fort, veure’ns desbordats per tantíssimes morts i no poder atendre-les. Emocionalment ens va sobrepassar. Va ser el meu detonant per parlar de la pandèmia, què ens ha passat emocionalment en ella.
Lorenzo Silva: No hem intentat fer un llibre sobre la pandèmia perquè no hi ha encara distància, però sí que hi ha coses de les quals aixecar acta mentre passen perquè després s’obliden. Com la vida durant la pandèmia va continuar, com es van continuar cometent crims, com van haver d’investigar-se, fer aixecaments de cadàvers, interrogatoris en sales amb les finestres obertes, amb mascareta. Hi havia un mort i els jutges no anaven a aixecar-lo perquè no arribaven o tenien por. Tenim amics al gremi de la seguretat i la sanitat i parlàvem amb ells cada dia, des del que passava a les residències, reflectit en un capítol, fins a com era investigar un homicidi. Un amic es va contagiar de covid investigant-ne un i va acabar a l’hospital enviant missatges de WhatsApp a la seva dona pensant que no passava d’aquella nit.
Parlaven de desbordament per descriure la pandèmia.
L.S.: A Madrid molt clarament. M’estremeix recordar que hi va haver un moment que els cadàvers van haver de portar-se a Lleó i Jaén a cremar-los. Dona compte de com una societat que creu que ho té tot controlat esclata en el més bàsic. Aquesta sensació és la més aclaparadora. Que no t’agafin el telèfon a l’ambulatori, veure els supermercats arrasats i una empleada dir en veure-ho: “Està tot en xapa”. Bona metàfora d’un esdeveniment tan excepcional que la societat no tenia previst. Però era absolutament impredictible? No. Hi ha documents del govern del 2011 preveient un escenari probable de pandèmia amb afectació de sistema sanitari, cadena de subministraments... Estava escrit fa una dècada.
N.T.: Després en el pla personal la pandèmia ha disparat moltes desigualtats, una la de gènere. El desbordament de tenir els fills a casa mentre treballes i muntar una escola perquè segueixin l’activitat docent. El desbordament ha estat molt fort.
Plasmen el conflicte entre la gent que s’ha pres la pandèmia més seriosament i la que ho ha fet més a la lleugera.
L.S.: Hem viscut en una societat que tenia un grau de consciència molt desigual del que estava passant. Hi havia qui podia teletreballar i d’altres havien de sortir al carrer cada dia i conviure amb el contagi, el dolor o la mort, com els sanitaris. És una diferència de consciència abismal. És molt més fàcil per al que veu la pandèmia per la tele frivolitzar que per al que està apagant respiradors.
La seva inspectora s’ha vacunat?
N.T. Està vacunada, ara mateix té les tres dosis.
L.S.: Estem sent molt tous, i em comença fins i tot a molestar la tebiesa, amb la gent que promou activament la resistència a una solució que no és òptima, que són les vacunes que s’han pogut fer a correcuita. No les idealitzarem, però clarament estan salvant vides. Amb tot el que sabem, el que podent no jugar-se la vida a la ruleta russa se la juga està cometent una estupidesa. La Manuela és una persona assenyada que té formació, que ha vist la mort córrer pels carrers i s’ha posat les tres vacunes. Novak Djokovic no ha vist córrer la mort pels carrers. No li ha agonitzat ningú a les mans. ●