La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan el diable no té dents Austràlia ha humiliat 4-0 Anglaterra i ha reduït el seu criquet a cendres
AUSTRÀLIA
Home, recorda que ets pols i en pols et convertiràs”, repeteix mecànicament el sacerdot, com un robot, cada vegada que aplica la cendra al front dels feligresos catòlics en el ritu que commemora l’inici oficial de la quaresma. La idea és recordar que la vida terrenal i les coses materials del nostre entorn són passatgers. Es pot aplicar el mateix a les glòries esportives, també efímeres, i en particular les del criquet anglès.
Les cendres, en criquet, són les sèries de partits internacionals que juguen periòdicament les seleccions d’Anglaterra i Austràlia, més importants per a uns i altres que un campionat del món. El diari britànic The Sporting Times, després de la primera victòria dels oceànics en terra anglesa, el 1882, va escriure irònicament que el criquet d’aquest país era mort: “El cos serà incinerat, i les cendres, traslladades a Sydney”. Un parell d’anys després, un grup de dones van cremar unes fustes i en van ficar les cendres en una petita urna de terracota, de quinze centímetres d’alt, el trofeu que des d’aleshores s’emporta el guanyador.
El 1882 no va agradar gens als anglesos caure a l’Oval de Londres contra la seva antiga colònia, a qui havien ensenyat a jugar, però potser va ser una exageració parlar de les cendres del criquet anglès. El 2021 no ho és tant, després d’haver perdut els Ashes per 4-0, una pallissa equivalent a la que va patir el Barça a Anfield o comparable també al 8-2 del Bayern. I no va ser 5-0 de miracle, perquè la pluja va obligar a suspendre un parell de jornades (cada partit es disputa al llarg de quatre o cinc dies) a l’històric Sydney Cricket Ground, un estadi amb 180 anys d’història.
La humiliació ha estat tan absoluta com la del Govern Johnson en el tema de les festes a Downing Street, i també amenaça de fer rodar caps, començant pel de Joe Root, capità de la selecció des de fa quatre anys. En el paper de líder de l’equip, a part de mantenir-lo unit i alimentar-ne la moral, té responsabilitats tàctiques importants, com escollir si batejar o llançar la pilota al primer torn, depenent de les condicions meteorològiques i l’estat de la gespa (la humitat, la calor, el vent, la pluja, si l’herba rellisca o és eixuta són factors importants a considerar). Al primer test de Brisbane es va equivocar en les seves decisions, i des d’aleshores no en van encertar cap, amb el 4-0 acabat de consumar a Hobart, on els diables anglesos de Tasmània, en teoria marsupials carnívors, es van quedar sense dents.
Però la culpa no ha estat només de Root, sinó que tot l’equip anglès ha fet el ridícul, sobretot en la batuda. Però, més enllà del fracàs esportiu, hi ha uns problemes estructurals de fons, com l’èmfasi cada vegada menor que es dona a Anglaterra als tests de criquet, en oposició a la nova modalitat de partits que es diluciden en un sol dia, a l’estil del beisbol, molt més atractius per a la televisió. O el fet que la Indian Premier League s’ha convertit en el torneig de referència, que atreu els millors del món.
El criquet és un joc molt sofisticat que combina l’esforç individual i el col·lectiu, la gestió dels temps i l’estratègia. És l’esport de l’aristocràcia britàni
Perdre contra les antigues colònies és molt dur en un esport associat amb l’imperi i el poder colonial britànic
ca, les escoles privades, els funcionaris colonials i els espies de les novel·les de Le Carré, símbol al seu dia de l’imperi i la prosperitat que va portar la revolució industrial, i avui dia, d’un declivi anglès representat pel Brexit, els escàndols de Boris Johnson i el deteriorament de la democràcia. Si els australians han estat durs amb Djokovic, amb Anglaterra tampoc no han tingut compassió.