El cas de la llicència per edat

L’escena política catalana s’ha vist sacsejada aquesta setmana pel cas de la llicència per edat. Aquesta llicència ha permès que funcionaris del Parlament de Catalunya amb un quart de segle d’antiguitat cobressin el sou durant l’últim lustre de la seva vida laboral –entre els 60 i els 65 anys– treballant molt menys que en anys anteriors. I durant els tres últims anys de l’esmentat període, sense treballar gens ni mica. El cost per a l’erari dels 21 funcionaris acollits a aquest règim especial tan avantatjós és d’1,7 milions d’euros anuals, una xifra més que apreciable.

L’esmentat règim especial es va aprovar el 2008, quan el republicà Ernest Benach presidia el Parlament. Ni ell ni cap dels successors en el càrrec –Núria de Gispert, Carme Forcadell o Roger Torrent– no van fer res concloent per fer marxa enrere en aquesta prebenda. L’actual presidenta, Laura Borràs, va emprendre el desembre passat una reforma del règim, que va anar acompanyada d’una pròrroga, gràcies a la qual els beneficiaris d’aquesta regalia han continuat percebent-la. Borràs va pretendre haver arreglat l’afer amb la decisió de reduir el període de cinc anys a tres. Però res del que hem dit no ha servit per calmar els ànims en una societat que no entén ni vol entendre aquesta mena de privilegis, consolidats per cert quan s’iniciava una crisi econòmica devastadora, que va destruir milions de llocs de treball i va condemnar incomptables ciutadans d’aquest país a viure en la precarietat.

És inadmissible que alguns servidors públics, que a més són de llarg recorregut, reclamin per a ells un tractament tan avantatjós. El pas per la política l’haurien de considerar tots els ciutadans dotats de les facultats necessàries per al seu acompliment com una obligació ètica i desinteressada. Una cosa i l’altra, l’ètica i el desinterès, ens estalviarien espectacles més aviat vergonyosos com aquest a què ara estem assistint. Un règim especial com el que ens ocupa presenta menys objeccions a l’empresa privada, on les dues parts poden establir aquest tipus d’acords sense càrrega per a l’erari. Però en l’àmbit de l’administració pública és reprovable, tant en l’aspecte moral –la política no hauria de ser concebuda per cap ciutadà com un camí cap al benefici particular– com en l’estrictament econòmic.

Agreuja una mica més aquest cas el fet que el Parlament trigués nou mesos a atendre les peticions oficials del diari Ara, que va ser el que va revelar aquest règim especial, i l’objectiu del qual no era cap altre que posar en coneixement de la ciutadania aquests privilegis. És injustificable que la institució parlamentària, dotada dels mecanismes necessaris per garantir la transparència en totes les seves activitats, es demori de manera tan considerable a l’hora d’atendre legítimes peticions de la premsa que no tenen cap altre objectiu que fiscalitzar el poder i garantir que es comporta adequadament. I, d’altra banda, també agreuja el cas el fet que la justícia hagués denunciat aquest privilegi –així va qualificar-lo el TSJC–, igual com va fer la Sindicatura de Comptes.

No discutim aquí la legalitat, almenys en el seu plantejament formal, d’aquest règim. Però estem plenament convençuts que està fora de lloc i és impropi d’unes institucions que respecten els seus administrats. Per això ens congratulem del fet que el Parlament de Catalunya, en una sessió no exempta de tensions, acordés abans-d’ahir, dimarts, obrir negociacions amb els beneficiaris d’aquesta figura extraordinària amb la finalitat de poder extingir-la. La conducta dels electes ha de ser en tot moment exemplar. El contrari pot contribuir, i molt, al descrèdit del sistema democràtic. ●

Privilegis com l’acabat de desvelar porten al descrèdit del sistema democràtic