Les nines Lenci m’empaiten

No havia sentit a parlar de les nines Lenci fins que, llegint Història d’una noia i vint braçalets (1934), de Rosa M. Arquimbau, vaig trobar que comparava la protagonista, Cri-Cri (una noia fresca com una rosa i rossa com un fil d’or), amb una d’aquestes nines (Arquimbau en deia Lencí, amb accent a la i, a la francesa). Vaig descobrir que era una marca italiana, que havia estat molt de moda als anys vint i trenta, fins al punt que en el Carnaval del 1929 la disfressa de nina Lenci ho va petar. Atenció: les noies no es disfressaven de japonesa, o de tirolesa, o de nina. Sinó de la nina Lenci japonesa o de la nina Lenci tirolesa. A l’hemeroteca de La Vanguardia vaig trobar que, el 4 d’abril del 1929, a la casa dels barons de Quadras, a la Diagonal tocant a Pau Claris (l’edifici de Puig i Cadafalch que ara és la seu de l’Institut Ramon Llull) hi va haver una festassa i que totes les convidades anaven vestides de nina Lenci! Vaig trucar a Armand de Fluvià, que ho sap tot de l’aristocràcia catalana, per preguntar-li si coneixia la baronessa de Quadras i si creia que li podia telefonar amb aquesta història. Hauria estat fantàstic tenir una foto de la festa de les nines Lenci, organitzada per l’àvia o la mare de la baronessa actual. En l’últim moment vaig tenir un atac de sentit del ridícul i no vaig gosar fer la trucada (aprofito per demanar que si mai ningú veu una foto d’aquesta festa que em faci un toc).

Vaig llegir que Marlene Dietrich era una apassionada de les nines Lenci i que les feia sortir en les seves pel·lícules. Per exemple, a Morocco (1930), quan Gary Cooper li està tirant la canya, al sofà es veu un negret i un xinet Lenci. El xinet va ser un regal del director Joseph Sternberg! I el negret surt... a L’àngel blau (1930)! Quan el professor Umrat, totalment pitof, va a veure Lola-Lola, agafa el nino del negret i l’amanyaga. M’ho vaig passar bomba mirant pel·lícules antigues de Marlene Dietrich i anant-hi localitzant les nines Lenci que hi sortien.

Com ja saben, fa unes setmanes va morir l’arquitecte

Oriol Bohigas. Aquests dies he estat repassant el seu Dietari complet, publicat el 2014, i vet aquí que –sorpresa!– parla de les nines Lenci (ell en diu Lency). Explica que va estudiar piano amb el professor Frank Marshall, que havia estat deixeble d’Enric Granados i que a l’acadèmia Marshall va coincidir amb dos nens prodigi del piano: Carles i Giocasta Corma. El 1929, en plena moda de les nines Lenci, Giocasta, que aleshores tenia sis anys, va actuar en una recepció reial amb motiu de l’exposició de Montjuïc. Quan va acabar, enmig d’un xàfec d’aplaudiments, li van regalar una nina Lenci que li passava un pam! El més divertit és que, a mesura que la pianista es feia gran, la disfressaven com una nina Lenci per mirar de mantenir la imatge triomfadora de la nena superdotada. Com la Cri-Cri de la novel·la de l’Arquimbau! “Era per als noiets de la meva edat una imatge sobrenatural” –escriu Bohigas–. Si volen veure nines Lenci en directe, en tenen al Museu del Joguet de Catalunya-Figueres, que el 2022 celebra els quaranta anys.

Si volen veure nines Lenci, en tenen al Museu del Joguet de Catalunya-Figueres, que el 2022 celebra els quaranta anys