Una sola mirada i t’ha matat (i 3)

El nostre protagonista ja és a la recta final. Fa una estona que agonitza, corrent en persecució del petitó de mirada feréstega. Ha estat (està sent) una cursa antipàtica: despietada i dolorosa. Durant un parell de voltes, el grup ha anat en fila índia, i ha anat estirant-se com un xiclet, tens i espantat. Mastegant-se. A ningú no li agrada aquest tipus de curses. A ningú tret del petitó de mirada feréstega.

Tot ho ha fet aquest tipus.

És el millor i el pitjor dels rivals, ja que no accepta la mà ni pren ostatges. No té amics, ni en vol. Veu enemics a tot arreu, a cada cantonada, i té raó. Només així es destrueix l’enemic.

La cursa ha estat un desori, la desfilada del dolor, acte confortablement contemplat per la grada, que s’empassa un sandvitx i un refresc. Cal ser allà a baix per comprendre el que hi ha en joc, quants temors viuen aquests atletes que piquen de peus i panteixen sobre el tartan.

Per què piquen de peus?

Perquè pretenen viure el gran dia de la cita amb la història.

Ara afronten l’última recta.

El petitó l’ha començada al capdavant, un pas davant de la resta. Arrogant fins als instants decisius, a la fi sembla que flaqueja. Ansiós, gira el cap a banda i banda. Apuja les espatlles. Obre els genolls i els peus. Renilla, brama, es descompon.

El nostre heroi es posa a la seva altura, prova d’ignorar-lo, només mira cap endavant, creu que el té, es diu:

–Et tinc.

Il·lús, ningú no té ningú.

També es desmanega el nostre heroi. Entra (tots els atletes hi entren) en càmera lenta. El nostre heroi obre els ulls, se li’n va el cos cap enrere, les cames no obeeixen els senyals del cervell.

Es clava.

L’espectador no ha de caure en el tòpic. Cap d’aquests atletes no està revivint les misèries que ha viscut abans d’arribar fins aquí. Cap d’ells no està veient passar la vida davant els seus ulls. Ningú no es diu: –Encara recordo aquell dia que nevava. –Encara recordo aquell dia que plovia. Allò ja va passar, és fum.

Aquí ningú no morirà, tot i que tots es moren per guanyar.

Avancen cap a la meta i la meta sembla que s’allunya d’ells, tan llarga és aquesta agonia que no resol res. El nostre heroi no sap on és, però sap que no és el primer. Un ventall de rivals li està donant l’esquena.

Quan travessa la meta, llança el cos cap endavant, recolza les mans sobre les cuixes i es pregunta: “Ha pagat la pena?”.

És el millor i el pitjor dels rivals, ja que no accepta la mà ni pren ostatges; no té amics, ni en vol