Cercle perniciós

Quan un país controla la seva inflació tot comença a sortir bé. Es genera una espècie de cercle virtuós. El dèficit públic es pot contenir sense fer cap tipus de sacrifici, ja que les despeses es mantenen en la mesura que es contenen els salaris. Les empreses guanyen competitivitat i milloren els beneficis sense necessitat d’haver d’estrènyer el cinturó als seus treballadors. Les pensions contenen el poder de compra i es conté la despesa.

Al contrari, tot comença a anar malament quan els preus es descontrolen. És el que està succeint ara. El desembre es va tancar amb un índex de preus de consum (IPC) del 6,5%, el més alt en 29 anys. En cas de mantenir-se aquesta tendència o si s’agreuja es produiria una espècie de cercle pervers en el qual tot es començarà a complicar. En la mesura que augmentin els preus, els treballadors reclamaran que s’apugin els seus salaris per no perdre poder adquisitiu. Això elevarà els costos laborals de les empreses, reduint-ne la competitivitat i disminuint-ne els beneficis, que són les inversions del demà i l’ocupació del demà passat.

Si en comptes de crear-se ocupació puja l’atur, augmentaran les despeses de l’atur i disminuiran la recaptació fiscal i les cotitzacions a la Seguretat Social. Això implicarà un augment del dèficit públic i per tant del deute, fet que al seu torn pressionarà a l’alça el risc-país i els tipus d’interès, cosa que es tradueix en més costos per a les empreses.

En aquest context el Govern espanyol no va tenir una idea millor que indexar la pujada de pensions amb la inflació recuperant la clàusula de revisió. Un gravíssim error. En primer lloc, perquè ha creat un forat en els malmesos comptes de la Seguretat Social a l’augmentar la nòmina de les pensions, que a la vegada augmenta la despesa d’anys successius. En segon lloc, i més greu encara, per l’efecte crida que aquesta mesura té sobre el conjunt de l’economia.

Els treballadors del sector públic no voldran ser menys que els pensionistes i reclamaran amb tota la raó del món el mateix tracte. No s’ha d’oblidar que fa vuit anys que tenen els salaris congelats, primer a causa de la gran recessió provocada per la crisi financera i després per la pandèmia. Indexar els salaris públics a la inflació suposa un fort increment de la despesa corrent i tensa encara més un dèficit públic que és dels més alts de la Unió Europea. El sector privat no es quedarà de braços plegats veient com el Govern indexa les rendes amb l’IPC per raons electorals. Per tant, reclamaran la mateixa fórmula que s’ha dissenyat per mantenir contents els 9 milions de pensionistes.

Si al final aquesta hipòtesi es produeix, el Govern Sánchez haurà creat la temible espiral preus-salaris. En aquest cas la inflació conjuntural es convertirà en estructural, creant una pesada llosa per al futur.

Tot comença a anar malament quan els preus es descontrolen; és el que està passant ara