Amb la vista posada a Ucraïna

Ucraïna atreu aquests dies l’atenció mundial. La pregunta en l’aire, que ningú no s’atreveix a respondre, és fins on està disposat a arribar el president rus, Vladímir Putin, en el desafiament a Occident. Sabem que somia amb una pàtria forta i recuperada de la dissolució de la Unió Soviètica (que tenia un 40% més de territori del que ara té Rússia) i amb tornar a ser un actor decisiu en l’escena mundial, com ho va ser en temps de la guerra freda. També sabem que ha desplegat cent mil soldats davant la frontera ucraïnesa. I sabem que exigeix la renúncia formal de l’OTAN a qualsevol propòsit d’ampliació a països que van ser repúbliques soviètiques, com per exemple la mateixa Ucraïna. Sabem, finalment, que pressiona a través d’aquest desplegament militar i continua alimentant el rumor d’una possible invasió d’Ucraïna.

És més difícil saber, en canvi, si Putin parla per parlar o no. Però una cosa està clara: de moment juga hàbilment les seves cartes. Mentrestant, Occident no pot dir el mateix. El president dels EUA, Joe Biden, que ha dit que Rússia envaïria Ucraïna, va errar donant a entendre dimecres que la reacció occidental no seria la mateixa si es produís una invasió russa d’Ucraïna en tota regla o únicament una incursió. Fonts de la Casa Blanca van matisar de seguida Biden, assenyalant que qualsevol endinsament rus en territori ucraïnès, de gran o petita escala militar, mereixeria una resposta immediata dels EUA i els seus aliats.

És a dir, mentre Putin agafa fermament les regnes russes, Biden dona peu a equívocs sobre les seves intencions i, a més, revela o emfatitza les divisions al si de l’OTAN, on alguns dels principals membres europeus són partidaris –així ho va expressar el president francès, Emmanuel Macron– de negociar al seu aire amb Rússia.

Podríem afirmar, doncs, que la batalla del relat l’està guanyant fins ara Putin. El seu propòsit de tractar de tu a tu els EUA, un país amb una despesa militar més de deu vegades superior a la russa, dona fruits. El viceministre d’Exteriors rus, Serguei Riabkov, ha comparat l’actual situació a Ucraïna a la de la crisi dels míssils a la Cuba del 1962, quan la pugna entre els EUA i l’URSS va tenir el món amb l’ai al cor, a un pas de la conflagració nuclear. Les converses de la setmana passada de Rússia amb els EUA, l’OTAN o l’OSCE van ser un fracàs, però van contribuir a escenificar aquest presumpte equilibri. I, en aquest sentit, avui mateix es reuniran a Ginebra el secretari d’Estat nord-americà, Anthony Blinken, i el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov.

Dit això, hi afegirem que el relat no ho és tot. Rússia pot mantenir aquesta tensió que realça la seva posició global. Però no indefinidament. Té, doncs, dues opcions. Una és relaxar-la, amb la qual cosa perdria part del terreny avançat. L’altra és fer un salt cap endavant i llançar-se a l’aventura del conflicte, sigui de la intensitat que sigui. Això li reportaria severes sancions, no entusiasmaria la població russa, seria, per tant, un factor de desestabilització interna i, a la fi, podria estimular els temors d’altres països de la zona i fomentar noves adhesions a l’OTAN –Suècia ja ho està considerant–, que és precisament el que diu que està tractant d’evitar Rússia amb l’actual escalada davant la frontera d’Ucraïna.

D’altra banda, el conflicte russo-ucraïnès ja afecta altres països, fins i tot Espanya, que ha ofert dos vaixells i avions caces per al desplegament dissuasiu de l’OTAN a Bulgària i treballa, a més, en la preparació d’una cimera d’aquesta organització al juny. El compromís del nostre país amb l’OTAN és, doncs, ferm. Heus aquí un motiu més per observar amb ulls atents l’evolució de la crisi ucraïnesa. ●

La pregunta que ningú no sap respondre és fins on està disposat a arribar Putin