Necessitat del desempat

Comencem el nou any arrossegant la pandèmia amb la urpada d’òmicron com a última variant coneguda. Daniel Barenboim, dirigint la Filharmònica de Viena, assenyalava encertadament en el discurs del clàssic concert d’Any Nou que aquest continua sent el nostre problema principal. Una catàstrofe no només sanitària sinó sobretot humanitària que exigeix, deia, un esforç col·lectiu davant l’impuls disgregador i aïllacionista de la covid.

L’apel·lació de Barenboim al valor de la comunitat com el millor antídot de la disgregació, i la seva referència a la unitat que simbolitza la música, serveix d’exordi per abordar un problema local d’abast diferent. Però problema, al cap i a la fi. Em refereixo al que, segons el meu parer, constitueix una de les principals flaqueses de Catalunya: el fet que el procés hagi deixat en herència una societat empatada en una comunitat fraccionada.

Més enllà de matisos demoscòpics, l’empat, d’una banda, dins del bloc independentista i, d’una altra, entre aquest i els qui no comparteixen el secessionisme esterilitza el potencial de la nostra comunitat i bloqueja la necessària unitat que cal per afrontar els reptes ingents del convuls present i el futur més pròxim. El 2021 ens ha permès deixar enrere els turbulents comportaments institucionals de la presidència de Torra. La gesticulació irrellevant ha donat pas a posicions més dialogants. Fins i tot vam acomiadar l’any amb un acord pressupostari que supera la barrera dels blocs i amb una renovació de càrrecs institucionals entre els partits del Govern i la principal força de l’oposició. Res de tot això no és menyspreable. Però és clarament insuficient.

Afortunadament, no sembla probable que a Catalunya s’hagin de celebrar eleccions al llarg de l’any que acabem d’estrenar. I segurament, si n’hi hagués, difícilment es produiria el desempat necessari. A tot estirar, les urnes podrien aportar alguna novetat al bloc independentista. Podria ser que un dels dos partits s’imposés amb més claredat sobre l’altre. Però dubto moltíssim que, ara com ara, un procés electoral generés un decisiu transvasament de vots entre el bloc independentista i el que no dona suport a tal objectiu. O a la inversa. I si les urnes no desempaten, com és el cas, els qui tenen el deure de propiciar la ruptura de l’actual bloqueig són els dirigents polítics catalans. Ningú no pot excusar-se apel·lant a Madrid com a boc expiatori.

Soc conscient que, encara que no hi hagi eleccions parlamentàries a la vista, els comicis municipals de la primavera del 2023 obren un cicle electoral que avivarà les pulsions partidistes. Però Catalunya no pot continuar ajornant el repte de posar fi a l’empat que castra el seu potencial. La pandèmia continua sent una prioritat i les seves conseqüències econòmiques, socials (són molts els que s’han quedat enrere aguditzant la desigualtat) i sanitàries (la salut mental entre elles) exigeixen un esforç comú que l’actual empat no afavoreix.

Però no és només la pandèmia. L’impacte de la digitalització i la robotització al mercat laboral, les conseqüències del canvi climàtic, l’innegable fracàs del nostre sistema escolar, els mateixos costos del procés... o l’obligació de reconstruir un nou consens lingüístic –per citar alguns dels nostres desafiaments– necessiten també posar fi a la Catalunya empatada. Som en una d’aquelles hores històriques en què cal buscar solucions, més que assenyalar culpables. ●

Catalunya no pot continuar ajornant el repte de posar fi a l’empat que castra el seu potencial