Animals de companyia

D’ençà que una llei regula que els animals de companyia han de ser considerats legalment “éssers vius dotats de sensibilitat” miro d’acostar-me als gossos dels veïns amb més delicadesa. Jo era de les que evitaven ser convidades a menjar a cases on viuen animals i menys encara a aquelles on als afectuosos amos (perdó, els seus humans de referència) els agrada alimentar-los per sota la taula, però hauré de fer-me’n a la idea si no vull ser apartada de la societat.

No he entès mai com alguns humans deixen que les mascotes dormin sobre el seu llit i encara menys que es dediquin a petonejar-les. Això sí, els veig una gran utilitat per obligar-te a sortir al carrer i passejar-les; potser és una de les poques raons que justifiquen la convivència amb un gos, ja que ja sabem que dropos que podem arribar a ser els humans si no tenim necessitat d’abandonar el niu. Que no t’agradi tenir un gos a casa, i molt menys un gat, no vol dir que odiïs els animals; tampoc no tinc fills i d’això no es deriva que sigui una descendent d’Herodes; en realitat els que no em fan gaire gràcia són els amos de gossos, sobretot els que et canten els avantatges dels seus animals de companyia i que bonic que és que algú t’estimi d’aquesta manera incondicional, que si són tan fidels, que si t’esperen a l’altra banda de la porta i joiosos s’enreden a les teves cames quan entres a casa...

Pels gats sí que no hi passo, no només no tenen conversa, a aquests animals els tinc por, no me’n refio gens, però tots els meus respectes per als gossos guia, els gossos entrenats per buscar persones entre la runa o paquets de droga, els gossos policia i altres professionals de la raça canina. Maleeixo els que els maltracten, però no acabo d’entendre els que els idolatren i això que tenen tota la meva consideració els que els donen refugi i els curen els traumes d’haver estat ferits per animals humans. En fi, que no sé què faig a la vida sense un gosset que bellugui la cua quan arribo a casa. ●