Franco en la clandestinitat

L’arquitecta Julia Schulz-Dornburg va publicar deu anys enrere un llibre de petit format i gran contingut titulat Ruinas modernas (Àmbit). En aquest llibre se’ns oferia “un inventari fotogràfic de la construcció especulativa abandonada”. És a dir, una selecció de projectes urbanístics de l’Espanya de la bombolla immobiliària, tan megalòmans com cobdiciosos, que ens van deixar carreteres que no ens duien enlloc, xalets incomptables i cases aparellades avortades a mitja edificació i fins i tot pistes d’esquí sense neu a la meseta.

L’esperit crític que va animar aquesta obra inspira també la nova entrega de Schulz-Dornburg, ¿Dónde está Franco? (Tres Hermanas / Twin Brooks Press). Si fa un deu anys va dedicar les vacances a recórrer Espanya, esquivant els de seguretat o barallant-s’hi per accedir a les urbanitzacions fantasmagòriques, fotografiar-les i certificar la magnitud de la catàstrofe, Schulz-Dornburg s’ha aventurat ara al procel·lós mar de la burocràcia institucional, a la recerca de permisos per fotografiar i documentar noves estàtues eqüestres del general Franco que antigament van presidir altres capitals espanyoles i que, a partir del 2010, en virtut de la llei de la Memòria Històrica, van desaparèixer, de vegades sense deixar rastre.

Aquest quadern de viatge, seriós i una mica humorístic, recopila el fruit de les indagacions de Schulz-Dornburg, que es materialitzen en fotos i en les correspondències creuades a la recerca del permís per fer-les. Les fotos mostren estàtues que avui dormen en magatzems municipals (entre camions de les escombraries i cotxes de policia), bases militars o fundacions particulars (com la d’un empresari i legionari d’honor que ha situat l’estàtua de Franco al costat d’una altra del general Ya

Schulz-Dornburg ha rastrejat les estàtues eqüestres del general retirades de la via pública

güe, àlies “el carnisser de Badajoz”). I les correspondències, sovint kafkianes, poden acabar amb un permís denegat, i reflecteixen la mandra dels zeladors per mostrar les estàtues que tenen. Un d’ells diu a l’autora, en un lapsus revelador, que rebrà notícies seves “tan aviat com sigui possible”.

Més enllà de fotos i correus, d’aquest treball se’n treuen algunes conclusions. Un:les estàtues de dictadors, que s’alcen per homenatjar-los, acaben sent –sic transit gloria mundi– un destorb. Dos: els únics que en treuen profit són els fills o nets dels enemics del dictador que en el seu dia no van saber enderrocar-la; verbigràcia, els independentistes que el 2016, davant el Born, van pintar, embrutar, i posar una nina inflable i que van fer caure l’estàtua de la instal·lació Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà. Tres: les autoritats no tenen protocols per a estàtues deposades. I, quatre: Franco, que entrava a les catedrals sota pal·li, dorm ara en la clandestinitat. ●