La Vanguardia (Català-1ª edició)
El pintor que es va transformar en gitano
Els Espais Volart reivindiquen l’obra de Luis Claramunt, eclipsada pel personatge
Ja fos hivern o estiu, el pintor Luis Claramunt (Barcelona, 1951-Zarauz, 2000) sempre sortia al carrer enfundat en el personatge que s’havia creat, “amb la mateixa jaqueta negra i els cabells completament llepats d’oli d’oliva, com un patriarca gitano”. Per a l’arquitecta Sílvia Martínez Palou, autora d’una tesi sobre l’artista ( Cuaderno de bitácola), la transformació de Claramunt en gitano va ser una manera d’alliberar-se dels seus orígens burgesos –era fill de mare pianista, Petri Palou, i pare decorador, i havia estudiat al Liceu Francès– i va portar la seva metamorfosi fins a les últimes conseqüències: va abandonar el seu aspecte de nen burgès, va aprendre a parlar en caló, va criar galls de brega amb què competia al barri de la Mina, es va capbussar al món del flamenc i fins i tot es va dedicar a la venda ambulant.
“No va ser casual ni natural, sinó completament premeditat”; com si es tractés d’una obra, va crear el personatge que “encaixés millor en aquella vida més intensa que volia viure”, recorda Martínez Palou, ara també comissària juntament amb Àlex Susanna de Naufragis i tempestes, la gran retrospectiva que dediquen els Espais Vol ART de la Fundació Vila Casas i amb què volen reivindicar un pintor extremament singular i prolífic, tot i que poc conegut i pràcticament oblidat.
Luis Claramunt, que va inspirar el personatge protagonista d’El amante bilingüe, la novel·la de Juan Marsé, va morir als 49 anys poc després que inundés la seva pintura d’una bromosa llum blanca per la qual naveguen vaixells a la deriva. A l’última sala de l’exposició, on es presenten les seves obres finals, veiem a dins d’una urna, com si es tractés d’un tresor, l’única pertinença que el va acompanyar al llarg de la seva vida nòmada, la maqueta d’un vaixell que va trobar a les escombraries. Autodidacte, Claramunt va nedar sempre a contracorrent, però la singularitat d’aquest personatge bohemi i solitari que recorria la nit de barra en barra i de bar en bar amb l’actitud d’un flâneur “ha acabat eclipsant la seva obra”, assenyala Susanna. “Vint-i-dos anys després de la seva desaparició podem veure el seu treball sense estar condicionats pel personatge que va crear, valorar la seva pintura, en què es va deixar la pell, ara que ell mateix s’ha transformat en els seus quadres”. L’exposició, que reuneix 180 obres, a més de nombrosos dibuixos i gravats, procedents de fins a cinquanta col·leccions, és la més important després de la realitzada simultàniament al Macba i al MNAC el 2012.
Naufragis i tempestes, estructurada a catorze sales, cadascuna corresponent a una sèrie diferent (sovint cobria les parets de teles blanques i les feia simultàniament, de vegades en una sola nit), ressegueix els passos de Claramunt des del jove de 18 anys que s’instal·la al barri xino i pinta amb una tonalitat fosca i dramàtica el que veu al seu voltant, la plaça Reial, els terrats del Raval, els bars..., que de vegades converteix en escenari de les seves lectures literàries, com a la sèrie L’Illa del tresor. Es traslladarà després a Sevilla, una ciutat que sembla sempre nocturna als seus ulls i des d’on farà nombroses escapades a Marràqueix, on experimentarà un canvi radical, introduint personatges de la vida quotidiana que estan en moviment o es tornen transparents per deixar veure el que passa darrere d’ells. “Se n’anava amb un rotllo de teles en blanc i tornava pletòric amb les teles pintades. Era un apassionat de la seva obra”, explica Juana de Aizpuru, que a més de la seva galerista i mentora, va ser “amiga, família, companya”. Claramunt no tenia carnet d’identitat ni Seguretat Social, però era “galant, sensible, sublim, un intel·lectual” que va gaudir enormement, de l’amistat i la xerrada dels alemanys Martin Kippenberger i Albert Oehlen, recorda. Als noranta, ja a Madrid, la seva pintura es torna cada vegada més depurada i personal fins a arribar a aquells vaixells a què la seva pròpia malaltia semblen dirigir a la deriva. ●
L’exposició recorre totes les sèries i etapes del desaparegut artista que va inspirar ‘El amante bilingüe’, de Marsé