La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Barça arriba al seu mar Roig
Penseu en aquesta alineació: Cillesen; Semedo, Yerry Mina, Umtiti, Júnior Firpo; André Gomes, Arthur, Frenkie de Jong; Dembélé, Griezmann i Coutinho. I penseu en aquesta altra: Neto; Dest, Jeison Murillo, Lenglet, Digne; Arturo Vidal, Pjanic, Paulinho; Trincão, Alcácer i Malcom. Són dues versions d’equip que els dirigents del Barça es van imaginar els últims cinc anys com a complement i potser alternativa a l’era Messi. Un Barça per al futur, es va dir. Un Barça que va costar més de mil milions i del qual no queda rastre.
El partit de San Mamés ha tornat el barcelonisme a l’estat de postració anterior, alleujat les últimes setmanes i gairebé oblidat després de la derrota contra el Reial Madrid a la Supercopa. Derrotes que guareixen, va ser el diagnòstic. I una mica de veritat, hi havia en aquell optimisme incipient, però el càstig que li va infligir el jove i vibrant Athletic va tornar a impulsar la desmoralització.
Al Barça li va faltar airositat i joc davant un rival que sap de primera mà les complexitats de les transicions generacionals. El Barça les acostumava a resoldre amb diners, bons fitxatges i l’excel·lent producció del planter. L’Athletic depèn de la bondat o el fracàs de les seves collites, amb un problema afegit: si algun dels seus joves destaca, poques vegades continuarà al club, una certesa que obliga a un exercici de regeneració constant, sovint defectuós o fallit.
Tard o d’hora, Nico Williams, el jove extrem que va amargar el partit a Jordi Alba, rebrà una d’aquestes ofertes que no es poden rebutjar i seguirà els passos de Fernando Llorente, Javi Martínez, Aymerich Laporte i Kepa Arrizabalaga, els últims a abandonar l’Athletic a la recerca de fama i fortuna. Només el gerent es consola amb els milions dels traspassos. L’afició sap que per cada pèrdua es reinicia l’anguniosa feina de recerca de substituts al petit graner de Lezama. Així ha estat des de fa 100 anys, i probablement serà així els pròxims cent.
No hi ha manera de discutir les raons que s’han esgrimit per criticar la resposta del Barça a Bilbao. Sense contundència per defensar-se ni recursos per desarmar l’Athletic, va deixar totes les raons per a la preocupació del barcelonisme, incloent-hi la lesió d’Ansu Fati, sotmès a un calvari que no cessa. Si alguna cosa va expressar el partit va ser el veredicte final sobre un temps que s’ha acabat i un altre que comença. Res no s’ha salvat de la catastròfica gestió del cicle post Neymar, representat en les dues alineacions que han desaparegut del mapa barcelonista. Aquest Barça del futur ha concretat l’ensorrament aquesta temporada, simbolitzat per l’evaporació de Coutinho, Griezmann i Dembélé. Dos d’ells ja són fora. Dembélé els seguirà. Ho va anunciar el club el mateix dia que es va disputar el partit a San Mamés. El comunicat va tenir el do de la inoportunitat. No era el moment per afegir polèmica a l’ambient i distraccions a l’equip.
El Barça va sortir de Bilbao amb una comesa de magnitud bíblica. D’això també va tractar el partit, del final d’una
El partit contra l’Athletic va tractar del final d’una època representada per tants fitxatges decebedors
època representada pel colossal fracàs en la nissaga de fitxatges –la decebedora resposta de Frenkie de Jong a Bilbao va tenir un aire a desencant i comiat– i de l’inevitable pas pel seu particular mar Roig. O s’enfonsa en l’aventura o els seus joves jugadors parteixen les aigües i el porten a l’altra riba. Un lloc entre els quatre primers del campionat no sembla gran cosa, però és la terra de promissió d’un club. El seu destí queda en mans del seu jove entrenador i els seus joveníssims jugadors. Per cert, els únics que van respondre amb enteresa a San Mamés.