La Vanguardia (Català-1ª edició)
Egocràcia francesa
Els personalismes excessius en la cursa cap a l’Elisi fan inviables moltes candidatures
Els candidats presidencials francesos farien bé de llegirse El ego es el enemigo, el supervendes de Ryan Holiday. La proliferació d’aspirants a l’Elisi competint de vegades per un mateix espai polític converteix moltes d’aquestes aventures en projectes inviables, purament testimonials, que desorienten i desmotiven un electorat exasperat per la falta de realisme dels seus líders.
França no té el monopoli de l’egocràcia ni és la primera vegada que té lloc aquí en uns comicis. Però aquest cop el fenomen encara és més clamorós. L’esquerra és la campiona absoluta de la fragmentació, però també n’hi ha a l’extrema dreta i fins i tot en el camp d’Emmanuel Macron, el president en exercici.
L’esquerra francesa, ja molt debilitada des de fa anys, avança decidida cap al suïcidi col·lectiu per la falta d’unitat. Els resultats d’abril poden ser una catàstrofe, amb cap opció que superi un 10% de suport en la primera volta. Ningú no ha aparcat el seu ego. L’incombustible Jean-Luc Mélenchon, de França Insubmisa (LFI), es creu insubstituïble i no ha volgut ni sentir parlar de primàries. El verd Yannick Jadot pensa que l’ecologisme és la força del futur i la resta ha d’afegir-se a ell. Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, somia ressuscitar la socialdemocràcia però els sondejos apunten que ni tan sols superarà un 5%, llindar mínim perquè l’Estat subvencioni els vots aconseguits. Per si el terreny de joc no estigués ja freqüentat, es presenten el comunista Fabien Roussel, l’exministra Christiane Taubira i un ecologista dissident, JeanMarc Governatori, que s’ha llançat a última hora malgrat haver perdut les primàries dels verds.
La novetat en aquest 2022 és que també l’extrema dreta s’ha trencat i això li resta moltes possibilitats de victòria. Éric
Zemmour es veu a si mateix com a home providencial per salvar el país i ha creat el seu propi partit, Reconquesta, que debilita el Reagrupament Nacional (RN, abans Front Nacional), de Marine Le Pen, la marca dominant de l’univers ultradretà des de fa mig segle. El conflicte d’egos és evident. Zemmour repeteix sense parar que Le Pen no conquerirà mai l’Elisi per poc preparada, per fluixa, i que fins i tot els seus ho saben.
Només entre Els Republicans (LR), la dreta clàssica, s’han empassat els orgulls individuals i han aconseguit investir a una candidata d’unitat, Valérie Pécresse, tot i que aquesta se sent atrapada entre Macron, que apel·la a molts votants de centredreta, i les ofertes dures de Le Pen i en especial de Zemmour.
Macron, que no va escàs d’ego, tampoc no és immune els efectes de l’exacerbació dels personalismes al seu camp. Qui va ser el seu primer ministre els tres primers anys, Édouard Philippe, ara alcalde de Le Havre, ha creat el seu propi partit de centredreta, Horizons.
L’expremier afirma que dona suport a la continuïtat del seu antic cap a l’Elisi i insta els seus a votar-lo, però s’ha negat a afiliar-se al moviment fundat pel president, La República en Marxa (LREM). Ha preferit fundar la seva pròpia força política per enviar diputats al Parlament –les legislatives són al juny– i preparar així el seu propi assalt a l’Elisi el 2027.
Amb tanta divisió, tant de càlcul personal i tan poca generositat entre els polítics, es corre el risc d’una abstenció rècord, d’un vot de càstig històric dels ciutadans contra l’egocràcia creixent. ●
L’esquerra és la campiona absoluta de la fragmentació, però els egos també han trencat la ultradreta