La Vanguardia (Català-1ª edició)
Itàlia elegeix el seu cap d’Estat entre la incertesa pel futur de Draghi
Els partits amaguen les cartes davant un vot que podria posar fi al Govern
Itàlia entra avui en terreny desconegut. Després de set anys de mandat, el president de la República, Sergio Mattarella, un far moral i la figura més respectada pels seus compatriotes, està fent oficialment les maletes. Tots els ulls del país estaran posats aquesta tarda al palau de Montecitorio, seu de la Cambra de Diputats, on es durà a terme la primera de les votacions de la que és la contesa pel poder més important de l’any: l’elecció del president de la República, el cap d’Estat, un càrrec que en aquest país és molt més que merament cerimonial. El president és clau en la resolució de les recurrents crisis polítiques italianes, i per això cap partit no vol renunciar a col·locar al càrrec algú de la seva influència.
La cita és també per primera vegada una doble partida d’escacs. Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu, podria acabar sent el primer cap de l’Executiu en actiu quee s traslladi al palau del Quirinal, seu de la presidència. Seria una elecció sense precedents, que obligaria a aplicar una llei del 1988 que encomana de manera temporal el càrrec de primer ministre al ministre més gran, actualment el d’Administració Pública, Renatto Brunetta, de 72 anys i un vell amic de Silvio Berlusconi, fins que es designés un altre premier.
Però se sol dir que en aquest conclave qui entra papa surt cardenal. El sistema de votació està envoltat de gairebé tant secretisme com els de la Capella Sixtina. Aquesta tarda estan convocats a Roma 1.009 grans electors (630 diputats, 321 senadors i 58 delegats regionals), que hauran de dipositar una papereta en què poden escriure qualsevol nom o fins i tot deixar-la en blanc. El vot és secret, i es poden celebrar tantes sessions com sigui necessari, preferentment abans del 3 de febrer, quan expira el mandat de Mattarella. Podrien fins i tot arribar a votar de nit. Durant les tres primeres votacions són necessaris dos terços del quòrum per elegir un president, mentre que a partir de la quarta sessió n’hi ha prou amb la majoria absoluta, 505 grans electors.
Seria una gran sorpresa si aquesta nit els italians se’n van al llit amb un nou president, tal com voldria Draghi. Després de la renúncia de la candidatura de Silvio Berlusconi –que ahir estava ingressat a l’hospital per controls mèdics–, els partits arriben amb les cartes tapades per no cremar possibles papables. Alguns, com l’ex primer ministre Matteo Renzi, que ahir caminava despreocupat pel centre de la capital, ja han avisat que s’haurà d’esperar almenys fins al final de la setmana per tenir fumata blanca.
El Parlament italià està dividit en dos grans blocs que previsiblement actuaran de manera conjunta. Al de centreesquerra, format pel Partit Demòcrata (PD), el Moviment 5 Estrelles (M5E) i Lliures i Iguals (LeU) ahir es filtrava la preferència per Andrea Ricciardi, fundador de la catòlica Comunitat de Sant’Egidio, un emblema de l’acollida als refugiats i de l’ajuda als més necessitats. La dreta, per la seva part, formada per la Forza Italia de Berlusconi, la Lliga de Matteo Salvini i Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni, reivindica el seu dret a elegir pel fet de tenir més escons en el Legislatiu. Prometen proposar una figura “de gran nivell”, però encara no han anunciat públicament les seves preferències.
La dreta ha dit clarament una sola cosa: que no volen que Mario Draghi faci les maletes. Berlusconi i els seus opten per la continuïtat de l’Executiu tal com està, una cosa que a curt termini podria arribar a agradar Brussel·les perquè si el banquer fos elegit s’obriria una crisi política en un moment molt delicat, en plena pandèmia i durant la implantació del pla de recuperació.
Tot i que Draghi podria acabar sent el pla B de tots els partits –una opció molt viable si no aconsegueixen posar-se d’acord en un altre nom–, ningú no vol a priori haver de buscar-li un substitut que reuneixi en una mateixa coalició forces que van des de la ultradreta fins a l’esquerra tradicional. Una possible solució seria un altre govern tecnòcrata, potser liderat per l’actual ministra de Justícia, Marta Cartabia, primera dona presidenta del Tribunal Constitucional, o Vittorio Colao, ministre d’Innovació i Transició Digital i ex exconseller delegat de Vodafone.
El risc de no aconseguir el consens és enorme, sobretot per la possibilitat que tot acabi en un avançament electoral. És el que més temen molts dels parlamentaris que es quedarien sense feina –en la pròxima legislatura es retallarà un terç dels diputats i senadors– i sense pensions vitalícies. La incertesa sobre el futur de Draghi és al centre de les intrigues polítiques, amb el risc que Itàlia acabi altre cop al precipici de la inestabilitat i de desaprofitar l’oportunitat dels fons europeus per corregir amb reformes alguns dels punts febles que persegueixen al país des de fa dècades. Una altra opció que seria un fracàs monumental de la política és demanar a Mattarella que repeteixi al càrrec, com va repetir Giorgio Napolitano el 2013, malgrat que el sicilià ha deixat clar que el seu desig és jubilar-se.
La conjuntura pandèmica també fa d’aquesta elecció un cas únic. S’han hagut de modificar els protocols perquè només hi hagi una votació al dia. Els electors entraran en grups de cinquanta i per ordre alfabètic. A més, el Govern s’ha vist obligat a aprovar un decret perquè els parlamentaris contagiats trenquin la seva quarantena per arribar a Roma i votar des dels seus propis cotxes a l’aparcament del Parlament. Haurà de ser “el temps estrictament necessari”, tot i que hi ha el risc que els partits no arribin a un acord abans del 3 de febrer. En aquest cas hi hauria dos escenaris, o bé que Mattarella segueixi temporalment o bé que la presidenta del Senat, Elisabetta Casellati, assumeixi les seves funcions fins a trobar un successor. Comença la funció més important del teatre polític italià. ●
Malgrat que el banquer és qui reuneix més consens, el risc és no trobar un substitut com a premier