La Vanguardia (Català-1ª edició)
A la coalició la succeirà una altra coalició
A les portes de dos processos electorals, hi ha signes mediàtics d’esgotament de la coalició. Fins i tot n’hi ha que criden a la ruptura a cau d’orella. Seria un error. El Govern de coalició és imparable si se sap projectar.
Sense ser marxista, sempre em va agradar molt Karl Marx. Quan estudiava a la universitat em va impactar un dels seus arguments: la diferència crucial que establia entre revolucions. Mentre que les “revolucions burgeses” avancen “devastadorament d’èxit en èxit” –escrivia el mestre–, “les revolucions socialistes s’interrompen contínuament en la seva pròpia marxa”. I és la mateixa esquerra la que les suspèn. Després de la derrota, l’esquerra torna “al que sembla consumat per tornar a començar”. Marx ni negava ni trivialitzava la derrota. Quan t’atures, congeles la partida i saps parar, coneixes millor els enemics, tries millor els aliats, tries amb més intel·ligència les teves noves armes i defineixes amb més destresa i sorpresa el teu nou projecte polític. Imbatible.
El Govern de coalició ha interromput la marxa. Fa mesos que està aturat, conscient o no. Després de la pandèmia més gran en 100 anys, els espanyols senten (la percepció és realitat) com les seves condicions de vida i de treball empitjoren. Avui el marc de seguretat és el marc nacional (cosa que beneficia la dreta), i la gran dificultat és com tornar a la política domèstica.
El signe d’interrogació és la màxima: quins són els costos morals, econòmics, socials i polítics del virus?, hi hauria d’intervenir més l’Estat?, la promesa d’un repartiment equitatiu i que ningú no es quedarà despenjat és real?, el sector privat pot viure al marge de les institucions públiques? A l’hora de la veritat, què ens queda?: Espanya i les seves fronteres?, el somni europeu? No hauríem d’enfortir el que és decisiu: moviments, associacions, més societat civil?, quin és el model econòmic, de societat i cultural que proposa l’esquerra? Quins són els valors, creences i marcs del Govern de coalició progressista?, per què reneixen noves demandes de sobirania, d’identitat i de protecció?, el “realisme” dels “realistes” no ho està devorant tot?, què queda de l’esperit de la moció de censura amb què va començar tot?, no hauríem de reunir en un mateix pla la qüestió social amb la qüestió nacional? Pugen els preus, torna el llenguatge bèl·lic, massa soroll, divisió i odi... que els espanyols no necessiten respirar? Com aquelles cicatrius a l’estómac, el pit, el coll i el genoll de l’“avi” de l’excepcional Luna de Miguel.
Les nits electorals serveixen per estar atents a les dades, corregir errors i buscar les tendències de fons que ens governen tectònicament o ens governaran. No s’ ha de tenir por d’aquestes proves finals. Són moments d’avaluació pública, moments per aprendre. L’èxit de la dreta està sent mobilitzar la part organitzada de la societat civil que vol que voti la dreta.
I l’esquerra? La màgica militància socialista (des del “no és no” fins al “sí és sí”) i la saviesa dels inscrits a UP (des de “la fallida del nucli irradiador” a Vistalegre 2 fins a l’“unitat, unitat, unitat”) sap que les seves preguntes tenen resposta: coalició. Una paraula que no pot ser desprestigiada. Quan l’expectativa de la coalició s’enforteix, l’efecte és multiplicador a tot Espanya. Així es van guanyar les eleccions del 2019.
Avui hi ha signes mediàtics d’esgotament en la coalició a les portes de dos processos electorals. Fins i tot hi ha veus que criden a la ruptura a cau d’orella. La millor estratègia, ja en plens comicis, no és alimentar marcs en què es discuteix la coalició ni diferenciar-se entre els socis. Els tacticismes posen en perill tota la plataforma electoral de l’esquerra en conjunt. Confonen els votants, produeixen desengany, decepció, frustració i el risc de la resignació. El Govern de coalició és un projecte de país guanyador, superador, material, resistent i de dimensions històriques: l’Espanya que vols. Imparable si es projecta.
En homenatge a Lucio Magri, avui “el vell talp” està cec: no sap d’on ve ni cap on va. Cava en cercles, mentre els electors busquen seguretats. Però la història, de sobte, s’accelera i muta. Aquest
Sánchez és el referent de la unitat de l’esquerra i Díaz ha d’acompanyar el president
pot ser el primer moviment de molts altres. La primera pedra. Què cal fer?, dèiem fa unes setmanes: tornar al que és bàsic. Així es construeix el motor Ferrari: Pedro Sánchez és el referent de la unitat de l’esquerra i Yolanda Díaz ha d’acompanyar el president en aquest relatiu. A la idea inserida en l’horitzó d’una victòria incontestable de la dreta se l’ha de combatre amb una altra idea més poderosa: més govern de coalició. A la coalició la succeirà una altra coalició. Tornant al que sembla consumat per començar de nou.