Finances autonòmiques sense reforma

Un Estat de les autonomies sense un bon sistema de finançament per a les autonomies és una greu anomalia democràtica. Així estem des del 2014, que és quan s’havia d’haver reformat i actualitzat l’esquema actual de redistribució dels recursos de l’Estat entre les disset comunitats autònomes. En cada un dels últims vuit anys s’han aplicat solucions financeres d’emergència per garantir –més malament que bé– el seu funcionament. Ara l’arribada dels fons europeus suposa una injecció tan important de recursos que ha suavitzat la urgència de la reforma. Però això és un miratge, ja que aquests diners han de ser utilitzats exclusivament per invertir-los en els projectes de transformació previstos en el Next Generation UE.

La intenció del president del Govern, Pedro Sánchez, era la d’afrontar la reforma del sistema de finançament autonòmic en aquesta legislatura. Arribats al seu equador es comprova que no ha estat possible i es constata, a més, que tampoc no ho serà en els propers dos anys. El consens entre el Govern de coalició PSOEUnides Podem i el principal partit de l’oposició, que són els que governen la majoria de comunitats autònomes, és fonamental per poder tirar endavant la reforma del sistema de finançament. Però el Partit Popular es manté en la seva posició de no firmar acords amb el Govern espanyol, ni tan sols aquest, malgrat que l’hi demanen bona part dels seus presidents autonòmics. Sense una lleial col·laboració entre els principals partits per articular el correcte funcionament de les estructures i institucions de l’Estat les coses no aniran mai bé. Aquesta és la gravíssima anomalia que pateix la democràcia espanyola en l’actual conjuntura.

L’anticipació d’eleccions autonòmiques a Castella i Lleó i també –pràcticament segur– a Andalusia dificulta encara més la negociació d’un nou sistema de finançament que pugui comptar amb un suport majoritari. El mateix fa la perspectiva d’eleccions autonòmiques i locals el 2023, així com la convocatòria de les eleccions generals a finals d’aquell mateix any.

Tot indica, doncs, en funció de l’esmentat calendari polític, que el Govern espanyol no tindrà més remei que implementar noves mesures d’emergència per garantir les necessitats bàsiques de les comunitats autònomes i el funcionament de la sanitat, l’educació i l’assistència social que majoritàriament gestionen.

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, malgrat això, no es dona per vençuda –almenys de portes enfora– i declara que continuarà endavant amb el procés de reforma de finançament autonòmic propiciant la negociació amb les comunitats sobre els documents que ja ha elaborat. Ara bé, en el millor dels casos ens temem que això quedarà com una feina que serviria de base per a la pròxima legislatura.

El Govern de la Generalitat no ha cregut mai en la reforma del sistema de finançament autonòmic per millorar els ingressos de Catalunya i prefereix confiar en els resultats que li pugui proporcionar la negociació bilateral amb el Govern espanyol. Però hauria d’actuar als dos fronts. És important, en aquest sentit, que al Consell de Política Territorial i Financera defensi els interessos de Catalunya i exigeixi que, com a mínim, el nou sistema de finançament –quan arribi– respecti el principi ordinal. En l’actualitat, malgrat que la contribució de Catalunya al sistema és un 20% superior a la mitjana, els recursos rebuts per habitant són inferiors a la mitjana territorial. I això cal corregir-ho.

No hi hauria d’haver excuses, en tot cas, per endarrerir la consecució d’un sistema de finançament autonòmic equitatiu i suficient. És un dels grans reptes polítics i econòmics que té pendent l’Estat espanyol. ●

No hi ha excuses que valguin per endarrerir més l’actualització dels ingressos autonòmics