Si t’equivoques, l’encertes

Si poguéssim comptabilitzar-les, ens adonaríem que en aquesta vida hi ha moltes més coses que passen per atzar que per previsió. La física quàntica dona moltes voltes a aquest “què hauria passat si?”, sabedora que els errors, la badada i la procrastinació són responsables de grans esdeveniments. Arribar cinc minuts tard, no agafar un avió, anul·lar una cita, girar el cotxe a la dreta, quedar-se a casa una nit de gresca.

Fins i tot la penicil·lina es va descobrir per casualitat i l’error del doctor Fleming dins d’un laboratori ha acabat per salvar milions de vides. Una de les plaques que esperaven amb bacteris, l’estafilococ, era neta precisament perquè, en una badada, s’havia contaminat amb un fong, el penicillium.

Penso en aquell fong mentre estic esperant Maksim Óssipov, escriptor i cardiòleg rus, en un històric bar, El Velódromo. Només he llegit d’ell Pedra, paper, estisores (Club Editor/Libros del Asteroide) i per prescripció facultativa. Impressiona com ha retratat els seus congèneres, inspirat en alguns dels seus pacients, com va fer Txèkhov, que també era metge.

Óssipov arriba amb cara d’espia, motxilla a l’espatlla, s’asseu i demana una tònica. M’assabento que ja l’han vacunat quatre vegades (“dues amb Sputnik i dues amb Pfizer”) i que odia l’elit del seu país, a la qual no dubta d’insultar, “fastigosa”.

Tot i que tinc un munt d’incògnites al cap, em sento obligada a preguntar-li per política: “Com creu que acabarà el conflicte entre Rússia i Ucraïna?”. Torna a reblar la idea de l’atzar, val més no posar-li gaire brida: “No crec que ningú vulgui que hi hagi una guerra. El problema és que, de vegades, una guerra arriba encara que ningú no la vulgui”.

Saldada la qüestió i lliure del jou oficial, l’inquireixo per altres coses que m’interessen, dels seus matins freds en un llogarret rus als costums de Tolstoi; em passa com a Julia Otero, que, després del tràngol, diu que ja li fa molta mandra parlar de política. Anem transitant per setmanes, projectant cases, filant viatges i somiant jubilacions, fins que ve una onada d’atzar i s’ho emporta tot. Caldrà fer cas d’Óssipov: “Sempre hi ha esperances, mentre el pacient segueixi amb vida”. ●