La Vanguardia (Català-1ª edició)
Als ulls de l’assassí de masses
El catedràtic Vicente Sánchez-Biosca analitza les imatges de perpetrador
Què tenen en comú les imatges de genocidis, crims de masses o vexacions humanes preses pels perpetradors, ja siguin nazis al gueto de Varsòvia, khmers rojos a Cambodja o gihadistes de l’Estat Islàmic? “Porten ancorada la mirada del perpetrador, la seva manera de mirar, i com a espectadors, ens obliguen a mirar pels mateixos ulls dels que van exercir la violència, a observar el dolor a través de la mirada dels qui la van provocar. No tenim més remei”, assenyala el catedràtic valencià Vicente Sánchez-Biosca, autor de La mort als ulls. Què perpetren les imatges de perpetrador (Alianza Editorial), un minuciós assaig fruit d’anys d’investigació en què analitza des del sofisticat vídeo de la decapitació el 2014 del periodista dels Estats Units James Foley a l’Iraq, rodat a cop calent pels criminals de l’Estat Islàmic amb l’objectiu d’arribar a l’audiència més gran possible, fins a una foto privada d’un membre de les SS en què apareix amb els seus camarades descansant en plena natura, cantant feliços al ritme d’un acordió. No hi veiem cap atrocitat. I tot i això allà hi ha tota la “màquina de la mort”.
“Els oficials nazis estan fent una cosa que podria fer qualsevol, tret que ells es dediquen a matar éssers humans. Han acabat amb la vida de 325.000 jueus deportats des d’Hongria en poc més de tres mesos i, exhaustos per la tasca, se’n van a la muntanya a prendre’s un merescut descans. La imatge no té res de violència, però el coneixement històric del que acaba de passar, el que estan celebrant, el garbuix d’éssers humans i cossos gasats que la precedeixen, la converteixen en una imatge de perpetrador”, assenyala Sánchez-Biosca, per a qui “les imatges de perpetrador circulen excessivament al nostre món, però el seu desenvolupament analític ha estat més aviat escàs”. I aquest és l’objectiu del llibre: “Analitzar les diferents modalitats d’aquestes imatges, algunes de molt complexes i difícils d’identificar; qui mira, per què mira i a qui mira, en un context en què el que mira i la persona mirada són no només enemics sinó que un exerceix un poder sobre l’altre, sobre la seva vida, sobre la seva integritat, sobre el seu cos i la seva dignitat”.
Per al catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València, la presa d’imatges per part dels perpetradors forma part de la violència exercida. “Representa un acte de violència addicional que té a veure amb la instrumentalització, la deshumanització i la vexació física i psicològica de la víctima”. Sánchez-Biosca es pregunta, per exemple, quin paper fa la càmera en el sagnant espectacle de la decapitació de James Foley, un crim sense pietat contra la vida. “Aporta un patiment afegit, la humiliació i l’angoixa de la víctima esperant el moment quan tots sabem que aquest moment passarà. Aquest acte hauria estat el mateix sense la càmera? No ho sabem, però és clar que l’acte va ser concebut per provocar un impacte en l’espectador. No és una imatge que registra un esdeveniment perquè l’esdeveniment existeix, sinó que l’esdeveniment existeix per ser filmat o fotografiat”.
Estaríem davant una imatge trofeu, com les captades al Sud dels Estats Units difoses fins i tot en targetes postals que exhibien linxaments de negres, però aportava a més trets desconeguts fins aquell moment, com és el fet que “es tracta d’una mort que passarà a l’instant, és una filmació en directe, al mateix lloc on s’executa el crim, i per persones totalment identificades”. Però les imatges no sempre es manifesten de manera tan clara. Sánchez-Biosca busseja també en les que el 1942 van rodar un equip de cineastes enviats pel ministre de Propaganda nazi, Joseph Goebbels al gueto de Varsòvia. “Són imatges de víctimes moribundes, algunes amb els cossos completament desmanegats... Però el que les construeix com a imatges de perpetrador és el fet que alhora, a 85 quilòmetres d’allà, s’estaven ultimant els detalls del camp de Treblinka, que era el destí on serien exterminats aquests jueus. Hi ha un lligam entre una cosa i l’altra encara que la mort no passi a la vegada, sinó amb més d’un mes de diferència, i el lloc on es prenen tampoc coincideix amb el que seran gasats. Els cineastes són còmplices, però tampoc no són els que treballen a les cambres de gas... Totes aquestes el·lipsis afegeixen molta complexitat”.
La majoria circulen en la semiclandestinitat, preses per atorgar un sentit de camaraderia o de pertinença a un grup, per ser consumides pel cercle dels perpetradors, però quan cauen en mans de l’enemic es converteixen en documents autoinculpatoris. Un cas paradigmàtic d’aquest destí invertit és el simulacre d’afusellament del Sagrat Cor de Jesús al turó dels Àngels per part d’un grup de milicians durant la Guerra Civil. “Va ser un acte incruent, no hi va ha
“Aquestes imatges ens obliguen a observar el dolor a través de la mirada dels que el van provocar”
Beatriz Roger i Luiso Soldevila, mare i fill, s’animen a escriure a quatre mans la seva primera novel·la, Marismas (Planeta), un thriller trepidant ambientat a la Costa Brava en què el detectiu Nico Ros tindrà molt a dir. Lara Gómez Ruiz
Hout Bophama davant la maquinària que l’estava a punt d’aniquilar
La jove cambodjana, casada amb un monjo budista que s’havia unit a >a revo>ució de>s khmers rojos, va ser interrogada, torturada i executada, acusada de par>ar idiomes i escriure cartes d’amor.
L’afusellament del Sagrat Cor, un viatge invers
E> simu>acre d’afuse>>ament a> turó de>s Ànge>s per part d’un grup de mi>icians durant >a Guerra Civi> va soscavar e> prestigi de >a Rep?b>ica @amb més forBa que si s’hagués tractat d’un assassinat rea>E.
Més informació a: www.>avanguardia.com/cu>tura
Amb la col·laboració de
Ian de la Rosa anava per a metge però als 15 anys va canviar radicalment d’opinió. “Un dia es va desencadenar tot i vaig tenir clar que volia fer cinema”, explica aquest director transsexual de 33 anys, el seu curt Farrucas competirà pel Goya al millor curtmetratge de ficció. Els seus pares són treballadors socials i li van inculcar l’amor per les pel·lícules amb obres mestres com El padrí, de Coppola. “Des de petit fèiem maratons de les tres pel·lícules”, recorda amb nostàlgia.
Nascut a Granada però criat a Níjar, De la Rosa va estudiar a l’Escac de Barcelona. El 2015 va dirigir el seu projecte de final de carrera, el curt Víctor XX, un drama sobre la transsexualitat pel qual va rebre un dels premis Cinéfondation del festival de Canes. Farrucas va sorgir de dues vies, “de la necessitat d’investigar sobre el concepte del trans més enllà del gènere i alhora de llegir Antonio Manuel, un intel·lectual andalús que té diversos llibres sobre la història no explicada del passat andalusí”. Una col·lega li va proposar de conèixer una família d’El Puche, un barri perifèric d’Almeria habitat