La Vanguardia (Català-1ª edició)
La bellesa del que és estrany
Xevi Solà exposa les seves últimes pintures a la galeria Alzueta del Turó Park
Vaig dubtar a l’hora de titular aquest text La bellesa del que és estrany, ja que la paraula bellesa té connotacions potser indesitjables en aquest cas. Podria haver posat: El valor del que és estrany. Per desgràcia, també la paraula valor ha estat contaminada i confosa sovint amb el preu. Prescindint de l’ambigüitat inevitable de moltes paraules (també de l’adjectiu estrany), resulta entre curiós i alarmant la manera en què moltes paraules queden contaminades i desvirtuades a causa dels mals usos polítics, religiosos, ideològics, econòmics, comercials, culturals i tecnològics.
Les principals víctimes de logocidi (espero que aquest neologisme que faig servir des de fa anys s’acabi acceptant) solen ser paraules importants: llibertat, justícia, amor, bellesa, dona, poesia, veritat o veritats, valor o valors, realitat, paradís, intel·ligència... Personalment, procuro estar atent davant de les successives estafes per via lingüística que uns i altres ens encolomen, i per això, per exemple, no m’empasso les grans promeses de “la realitat virtual” i “la realitat augmentada” (que sempre seran patètics succedanis de la realitat natural i espiritual), ni de “la intel·ligència artificial” (que, en rigor, no pot ser intel·ligent per si mateixa ni pot ser d’origen artificial, i sí que pot ser una eina robòtica, entre útil, inútil i deshumanitzadora). Tampoc no confonc la veritable justícia amb allò que ha dictat qualsevol jutge, o jutgessa, de la mateixa manera que hi ha pràctiques legals que em semblen detestables, inacceptables.
Per acabar aquesta reflexió, dos casos recents d’intent de logocidi. Constato, en primer lloc, que ja gairebé no es pot fer servir la paraula llibertari per referir-se a la ideologia antiautoritària que defensa la llibertat acompanyada de responsabilitat i de justícia social, ja que als EUA, des de fa temps, es proclamen llibertaris una enorme colla d’irresponsables i reaccionaris perillosos. I, en segon lloc, tenim el cas de la lideressa madrilenya que s’ha autoproclamat gran defensora de la llibertat, una noció que per a ella consistia a atrevir-se
L’obra 'Chloe’, 2021, oli sobre tela de Xevi Solà a compartir tapes i copes en plena pandèmia i amb espanyola alegria. I ja em perdonaran el mareig conceptual, però crec que, en un context tan confús, resulta difícil comunicar certes complexitats amb la claredat necessària.
Xevi Solà. És cert que, des de fa molts anys, el món ens pot semblar estrany en molts sentits. Però si afirmo que la pintura de Xevi Solà expressa i celebra una forma de bellesa que inclou elements d’estranyesa, em refereixo al fet que tot, en els seus quadres, acaba sent expressió suggestiva d’una realitat assumida amb totes les seves particularitats i rareses. La seva pintura és una celebració de la gràcia de la imperfecció (més ben dit: del que les convencions considerarien imperfecte) i una afirmació de llibertat, fluïdesa, vitalitat i atreviment arriscat amb una bona finalitat.
Els que recordin les seves exposicions a la galeria Esther Montoriol els anys 2017 i 2019, podran constatar que, des que va començar a treballar amb Alzueta Gallery, aquest excel·lent pintor gironí ha anat buidant les seves composicions, eliminant elements narratius, i s’ha centrat en els colors i les seves relacions i en la gestualitat, buscant la sorpresa també mitjançant una execució veloç. La selecció d’olis sobre tela que presenta fins al pròxim 15 de febrer a la seu d’Alzueta Gallery, davant del jardí del Turó Park a Barcelona, consisteix, sobretot, en retrats de personatges amb aspectes que s’escapen del que és habitual.
Però ja no trobem elements inquietants o propis del realisme brut i, en canvi, apareix potenciat a la seva pintura l’element cromàtic i una lluminositat que de vegades l’acosta a les obres de Henri Matisse. La pintura de Xevi Solà Serra (Santa Coloma de Farners, 1969) continua evolucionant a partir d’uns plantejaments molt oberts, sempre dins d’una figuració contemporània que compta amb figures com David Hockney i Lucian Freud, i d’una subjectivitat que, últimament, és més expressionista que metarealista. ●
La pintura de Xevi Solà evoluciona a partir d’uns plantejaments molt oberts
Les principals víctimes de ‘logocidi’ solen ser paraules importants: amor, llibertat, justícia...
Des que va començar a treballar amb Alzueta Gallery, Solà ha anat buidant les seves composicions