Pascal Boniface

Europa no és a la taula

Russos i nord-americans van iniciar unes negociacions directes el dilluns 10 de gener a Ginebra. Es tracta de posar fi a unes tensions particularment exacerbades des de fa diverses setmanes a la frontera ucraïnesa, on Rússia ha desplegat més de 100.000 soldats. Aquesta situació fa témer la invasió russa d’una part d’Ucraïna. Hi ha de debò risc de guerra? Cal dubtar-ne. Vladímir Putin ha intentat, més aviat, apujar l’aposta. Resulta molt poc probable que Putin vulgui envair el Donbass, una regió d’Ucraïna limítrofa amb Rússia que podria convertir-se en una mena de fangar estratègic i que, a més, tampoc no té gaire interès des del punt de vista econòmic. Putin ha aconseguit tornar a ser un interlocutor imprescindible per a Joe Biden, fet que és una circumstància relativament inesperada atès el pes respectiu dels dos països en el plànol estratègic, econòmic i militar. Al final, tornem al món bipolar en què els afers europeus es gestionaven directament entre Moscou i Washington. En aquest cas, Rússia i els EUA parlen d’Europa sense que els europeus siguin presents. No estan asseguts a la taula, són al menú.

Què guanyen russos i nord-americans obrant d’aquesta manera? Per als russos, es tracta d’un reconeixement d’una posició que no tenen. Putin pot aparèixer com un gegant geopolític, una cosa per a la qual no disposa en absolut de mitjans, però per a la qual no li falta voluntat. Ja és percebut com a tal. Per descomptat, no obtindrà el que demana. No hi haurà compromís formal per part dels Estats Units de no acceptar Ucraïna en l’OTAN. Tampoc no hi haurà compromís formal de retirar les tropes dels Estats Units de l’est europeu. Tot i això, sigui com sigui, Putin haurà obtingut el fet de trobar-se de nou al cor de l’actualitat estratègica. Per part dels Estats Units, quins són els beneficis? Biden torna a aparèixer com a cap de files del món occidental, i els Estats Units intenten fer pinya. Els europeus rondinen, però al final sembla que acaben acceptant la situació. I, després de la desbandada de Kabul, que ha erosionat la credibilitat dels Estats Units, els Estats Units s’imposen com l’únic interlocutor capaç d’enfrontar-se a Rússia i, per tant, de protegir els països europeus de l’amenaça militar que, segons perceben, posa Rússia sobre ells. Així, tots dos guanyen alguna cosa.

Els perdedors són els absents. Els europeus es queixen de no ser-hi, però havien rebutjat la proposta d’Alemanya i França de celebrar una cimera amb els russos. No van voler concedir-li aquella victòria a Putin, que ha acabat per obtenir una victòria fins i tot més important negociant directament amb els Estats Units. Ucraïna també hi surt perdent, atès que se’n parla sense que sigui present.

No es va fer cas a alemanys i francesos. Encara que el cert és que aquests dos països podrien no haver-se aturat i haver continuat avançant en les seves discussions amb Rússia. Hem passat dels acords de Minsk –on van ser presents els ucraïnesos i els russos sota els auspicis de França i Alemanya, uns acords que van permetre posar fi al més intens dels combats i congelar provisionalment el conflicte entre Ucraïna i Rússia– a la situació actual, en què França i Alemanya queden relegades. Al final, els acords de Minsk no es van aplicar del tot, per descomptat per culpa de Rússia, però també d’Ucraïna, sobre la qual potser no es va exercir prou pressió.

Constatem, doncs, que Putin ja no considera els europeus com a interlocutors seriosos. Es dirigeix directament als Estats Units, obviant els europeus.

Potser si Europa vol tornar a comptar caldria que s’afermés més. I, si alguns països europeus es mostren remisos, potser cal avançar sense ells.

França i Alemanya pateixen també per no haver-se distingit de manera suficient dels Estats Units en aquest afer i haver-se alineat al final amb les reserves dels països europeus i Washington.

La desbandada dels Estats Units a Kabul de l’estiu passat, però també l’amenaça de la tornada d’un president a l’estil Trump a la Casa Blanca són la prova que realment cal treballar en l’autonomia estratègica europea per defensar els interessos europeus. Alguns països europeus ja hi estan disposats, d’altres no. Cal treballar amb els que ho estan per no convertir-nos en testimonis passius de la nostra pròpia història, com ens ha passat a la reunió de Ginebra.

TRADUCCIÓ DE JUAN GABRIEL LÓPEZ GUIX

Els Estats Units i Rússia parlen d’Europa sense que els europeus hi siguin presents