La Vanguardia (Català-1ª edició)
Damasc confia en l’ajuda de la Xina per a la reconstrucció després de la guerra
Síria es converteix en l’últim país de la regió que s’afegeix a la Nova Ruta de la Seda
El camí de Damasc està alineat amb la Nova Ruta de la Seda. Baixar al-Assad no ha necessitat caure de cap cavall per creure en Pequín. Però Xi Jinping ha endarrerit l’adhesió de Síria al seu projecte d’infraestructures tant com ha pogut, encara que la va sol·licitar el 2017. L’ha formalitzada, a més, de la manera més discreta.
A Síria, la guerra fumeja esporàdicament, deu anys després del seu inici, sense cap aparença de canviar de signe. La dictadura de Baixar al-Assad s’ha imposat malgrat les sancions i controla tres quartes parts d’un país encara en ruïnes. L’altra cara de la runa són els sis milions de desplaçats i els altres sis milions de refugiats a Turquia i altres països.
Damasc, però, no disposa dels 300.000 milions d’euros que s’estimen necessaris per a la reconstrucció, i no parlem de les repatriacions. Xifra també fora de l’abast dels seus grans valedors polítics i militars, Rússia i l’Iran.
Mentrestant, la Xina s’ha mantingut entre bastidors, com també va fer a l’Afganistan. Ara, en tots dos casos, els pàries internacionals truquen a la seva porta. Aquest mes el Govern sirià ha firmat el memoràndum d’incorporació a la Nova Ruta de la Seda davant l’ambaixador xinès. Amb prudència oriental, Síria va quedar per al final, al darrere de pràcticament tots els països de l’Orient Mitjà, amb l’excepció d’Israel i Jordània, que no hi participen.
La Xina, que no dissimula el seu interès a connectar per terra el mar Aràbic i el mar Mediterrani, com a alternativa al canal de Suez, ha esperat que la baula imprescindible, l’Iraq, celebrés eleccions i que l’exèrcit dels EUA, el 31 de desembre passat, acabés la seva “missió de combat” al país.
Els EUA, ara exportadors d’hidrocarburs, continuaran perdent interès en l’Orient Mitjà. Una cosa que no es pot permetre la Xina, ben situada per ocuparne el buit. El seu avantatge és no tenir cap enemic a la zona, ni tampoc cap relació privilegiada.
Si, d’una banda, Pequín s’ha assegurat el subministrament a llarg termini de cru iranià, de l’altra està construint gran part de la nova capital d’Egipte, on el general Al-Sissi vola a la Xina almenys un cop l’any. L’interès és mutu. Si l’estret de Malacca –i abans el d’Ormuz– pot posar la soga al coll de les importacions xineses d’hidrocarburs, el canal de Suez la pot posar per a les seves exportacions de manufactures a Europa. Pels motius esmentats , la Xina ha posat a punt la seva primera base a l’estranger a Djibuti.
Per desfer el nus, la Xina va temptejar fins i tot Israel, abans que Washington hi intervingués. No hi haurà a curt termini una via ràpida entre Eilat, localitat al mar Roig, i Haifa, port del Mediterrani. El paper el podria jugar ara Síria, fet que convida al pessimisme sobre la pacificació total de l’Iraq, el seu vas comunicant amb l’Iran.
Més que al camí de Damasc, Pequín té la mirada posada en Alep –capital econòmica, avui devastada– i els ports de Latakia i Tartus, assegurats per Rússia. El que mou la Xina no és altruisme, encara que acabi de donar un milió de vacunes a Síria.
D’altra banda, els EUA han deixat d’amenaçar amb sancions a les oenagés que interactuïn amb l’Executiu de Damasc. La Unió dels Emirats Àrabs fa dos anys van anar més lluny reobrint la seva ambaixada a la capital siriana, encara que només fos per molestar Turquia i Qatar. Egipte també pressiona a favor de la readmissió de Síria en el concert àrab.
No per casualitat, sis ministres d’Exteriors de la península Aràbiga han comparegut de bracet a la Xina, aquest mateix mes. Dos dies després ho va fer el seu homòleg iranià. Tots aquests governs són, com el de Pequín, poc amics de revoltes i de demandes democratitzadores. No és gens estrany que l’Aràbia Saudita i els Emirats hagin anunciat que incorporaran la llengua xinesa al pla d’estudis.
Ala Xina la beneficia el fet que la implicació àrab a Síria tingui un sostre, per la desmesurada influència iraniana. La mediació xinesa ha contribuït al compromís iraquià de reforçar la connexió ferroviària transfronterera. L’objectiu final és una passarel·la entre el mar Aràbic i el Mediterrani, via l’Iran, l’Iraq i Síria. Però els EUA continuen ocupant els
Pequín no dissimula la seva intenció de connectar per terra el mar Aràbic i el Mediterani
accessos orientals d’aquest últim país, ostensiblement amb els subministraments per a Hizbul·lah a la diana, com els té la Força Aèria Israeliana.
Europa, per la seva banda, insisteix en una solució política prèvia. També Pequín, amb la boca petita, diu que espera “flexibilitat” de Damasc en el seu tracte amb l’oposició. Encara que a la pràctica bloqueja, amb Rússia, qualsevol resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides contra Al-Assad. En interès, no només de la Xina, la llibertat de navegació, la seguretat dels subministraments i la pacificació de l’Orient Mitjà. Fins a cinc mil uigurs han entrat a Síria des de Turquia per foguejar-se en milícies gihadistes, segons Damasc.
L’adhesió de Síria va sortir dels llimbs amb la visita a Damasc del ministre d’Exteriors xinès, el juliol passat, i va ser tancada al novembre en una conversa entre Xi Jinping i Baixar al-Assad.
Damasc remarca que “amb Alep i Palmira, vam ser nació fundacional de l’antiga ruta de la seda i, per tant, la revitalitzarem”. L’empenta de la Xina, confien, els hauria d’acostar a la seva aspiració de ser el punt de trobada de cinc mars, des del Mediterrani fins a l’Aràbic, passant pel mar Roig, el mar Negre i el mar Caspi.
Compraran ordinadors i vendran olives. ●