Atenció als que pateixen covid persistent

La urgència ha presidit la lluita contra la covid, el virus que va sorprendre el món a començaments del 2020 i ha exigit un esforç assistencial, científic i logístic sense precedents. L’adequació d’hospitals i centres d’assistència primària per fer front a la pandèmia es va haver d’implementar corrents. El desenvolupament de la vacuna va estar marcat per les presses. I l’esforç logístic requerit per preparar les campanyes de vacunació dels ciutadans també es va fer a tota velocitat. El virus s’expandia de pressa i la resposta sanitària no tenia un minut per perdre. Cada nova variant del virus o cada nova onada introduïen un altre factor d’urgència, que exigia sempre una reacció immediata.

Quan a Espanya ja ens acostem al segon aniversari de la declaració de l’estat d’alarma, la pandèmia continua avançant. Al món s’han comptabilitzat a hores d’ara 340 milions de casos confirmats i més de 5,5 milions de morts, i Europa és, per cert, el continent amb més casos, i on la pandèmia progressa ara, per la variant òmicron, amb més rapidesa. La urgència continua marcant, per tant, moltes de les accions sanitàries contra la covid. Tot i això, hi ha un aspecte de la malaltia que fa molt de temps que es manifesta i per al qual encara no hi ha un protocol d’acció satisfactori. Ens referim a la covid persistent. És a dir, la infecció de llarga durada, en pacients que superen la fase inicial, però continuen patint efectes crònics, que dificulten diàriament el seu mode de vida.

La covid persistent encara continua envoltada d’un halo de misteri. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) no va reconèixer fins a finals del 2021 una definició d’aquesta malaltia, que associava a la condició dels individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada de covid, generalment tres mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys dos mesos i no poden atribuir-se a un diagnòstic alternatiu. Aquests símptomes són molt diversos. El ventall inclou fatiga, dolors musculars o articulars, insuficiència respiratòria, pèrdues d’olfacte o gust, disfuncions cognitives, etcètera. Cal afegir, pel que fa a la durada, que els dos o tres mesos esmentats són orientatius, atès que moltes persones veuen com s’allarguen aquestes molèsties, en ocasions inhabilitadores, durant anys. A Espanya prop del 10% de persones que van contreure la covid pateixen ara covid persistent. (En altres països s’han registrat percentatges superiors). Moltes no han pogut reintegrar-se al lloc de treball, d’altres han estat acomiadades o han hagut de sol·licitar una invalidesa permanent. Totes tenen diàriament dolors o molèsties diverses i, sens dubte, la incertesa pròpia d’una malaltia que és duradora i de final incert.

La covid persistent ha vingut, en molts casos, per quedar-se per un període de temps indefinit. Cal, doncs, que la societat hi doni una resposta. Que proporcioni a les víctimes, en primer lloc, el reconeixement d’aquesta malaltia (si bé és veritat que, per la seva pròpia naturalesa, no sempre es manifesta de la mateixa manera). I, a continuació, que s’estableixin els protocols sanitaris oportuns i s’hi faciliti l’accés a tots aquells que puguin acreditar que estan subjectes als efectes prolongats de la pandèmia. Les autoritats polítiques i sanitàries han d’avaluar millor la dimensió d’aquest problema i establir les normes per identificar els que el pateixen i donar-los l’assistència que necessiten per dur una vida digna. Perquè ara ja tenim constància certa que la covid té efectes diversos, de molts tipus, i que de vegades són asimptomàtics, de vegades són, malauradament, irreparables, i de vegades són d’evolució llarga i imprevisible. ●

Cal millorar l’assistència per als que tenen llargues seqüeles del virus