La llei (aspra) del carrer

El carrer a Barcelona s’ha convertit en un escenari de contratemps, de sorpreses, d’incomoditats. Si ets vianant, no pots abaixar la guàrdia. Qualsevol badada et pot provocar un contratemps. I, si ets conductor d’automòbil, t’has d’habituar a resar, abaixar el cap i intentar que l’experiència duri tan poc temps com sigui possible.

Hi va haver una època en què passejar o circular per la ciutat era un luxe. I això que les últimes setmanes la bullícia habitual s’ha mitigat pels efectes de la covid. Més contagis, més baixes, menys desplaçaments laborals. Però la realitat quotidiana de la Barcelona dels últims temps és la d’uns carrers congestionats, aspres, amb embussos insuportables. Aquell Madrid de trànsit agònic que suscitava un mig somriure entre els barcelonins que amagava l’orgull d’explicar al món que la vida rodada a les dues ciutats era molt diferent perquè nosaltres teníem l’Eixample, una concatenació de quadrícules que engolien el trànsit amb un ordre modèlic, ja és història. Madrid continua amb els seus embolics viaris, però Barcelona, en això sí, s’ha proposat d’igualar-lo.

El pla municipal per fomentar l’ús per als vianants de moltes zones de la ciutat ha convertit l’Eixample en una ratera. Carrers amb un sol carril, illes per als vianants, carrils bici excessius (perquè després bicicletes i patinets circulin per on els plagui)... És important planificar una ciutat on el centre no sigui una autopista. El planeta i els nous usos ciutadans empenyen aquesta de

El pla per fomentar l’ús per als vianants de moltes zones ha convertit l’Eixample en una ratera

terminació. Però potser cal fer-ho d’una manera que el resultat no sigui un embús permanent, amb el consegüent increment de contaminació viària. Es va inventar per a determinats carrers (Consell de Cent i Rocafort en són els exemples més clars) que l’eliminació d’un carril o dos es guanyés presumptament per als vianants. Ja no entraré a l’amanida de colors i dissenys, cada vegada més lletjos, que decoren aquestes vies, però sí en l’ús. Per a cada vianant que utilitza aquest espai hi ha deu furgonetes de repartiment aplanant el carril. Així doncs, no hi ha disminució de trànsit. Hi ha un ús diferent i més contaminant.

I si ets vianant? Si ets vianant, transites per una ciutat amb més soroll ambiental (no hi ha tram sense cops de clàxon davant tants embussos), has de vigilar que una bici, o un patinet, no t’enviï a la lona en un no res, has d’observar l’estat de la vorera (amb més elements escatològics i brutícia que mai). Passar la Diagonal o Aragó és gairebé front de guerra. Bicicletes i patinets segueixen la llei particular que consisteix a passar sempre, amb semàfor verd o vermell. I, si creua un vianant, ja s’apartarà. La gent que circula a peu té molta paciència. Potser massa. Ja no és que hi pugui haver un atropellament, sinó que un dia algun vianant farà caure el patinador incívic i hi haurà sarau. El carrer és més salvatge per a l’automobilista i més inhòspit per al vianant. Vaja, un planarro.