Reconciliar-se amb la vida

Hi ha sèries que neixen com un cant a la vida. És el cas de Els Larkin, la nova sèrie britànica de Simon Nye, el guionista d’aquella joia britànica anomenada Els Durrell. Sembla que viatjar enrere en el temps i a zones rurals és sinònim de reconciliar-se amb la vida. Si amb els Durrell l’espectador es traslladava amb els protagonistes a l’illa grega de Corfú als anys trenta, ara amb la família Larkin es traslladarà a un petit poble del comtat anglès de Kent a finals dels anys cinquanta.

Els Larkin, que ha arribat aquest mes a Filmin, és una adaptació de The darling buds of May, de H.E. Bates, que aconsegueix capturar l’encant, l’optimisme i el carisma d’una família britànica casolana encapçalada per en Pop (Bradley Walsh); la seva dona, Ma (Joanna Scanlan), i els seus sis fills. Relacions familiars i veïnals entranyables, personatges molt bonassos, d’altres de molt malvats i resolucions sempre satisfactòries dels conflictes converteixen aquesta ficció en l’hereva de les sèries feel good

(per sentir-se bé) com la ja esmentada Els Durrell o Totes les bèsties petites i grosses.

Una comèdia britànica amable i reconfortant ideal per a l’hora del te (o qualsevol altra) en què estan en primer pla els valors familiars i que permet tornar a uns temps en què la celeritat i la impaciència que vivim avui dia no existien. Un contrast amb la nostra vida moderna que converteix Els Larkin en una espècie d’oasi. I, malgrat que tampoc no serem tan il·lusos per pensar que la vida rural als cinquanta fos tan idíl·lica, és bonic deixar-se enganyar de tant en tant.

‘After life’. I un cant a la vida també és, encara que des d’un angle totalment diferent, After life, la sèrie creada i protagonitzada per Ricky Gervais que acaba d’estrenar la tercera i última temporada a Netflix. El dol d’en Tony per la mort de la seva esposa, el gran amor de la seva vida, ha estat l’eix conductor d’una dramèdia madura i atípica, sobre un tema gens habitual en la ficció televisiva. Gervais no ha volgut caure a la trampa dels finals feliços. En Tony tenia l’opció de reconstruir la seva vida amb una altra persona, però sap que no tornarà a ser mai feliç com abans, i ho accepta definitivament. L’última escena d’After life commou, i ens recorda a tots que a la Terra només hi som de pas. En un dels episodis en Tony recorda: “La vida és com una atracció de fira; emocionant, aterridora, ràpida. I només hi pots pujar una vegada. Et diverteixes fins que no pots més. Després s’alenteix i veus que un altre s’espera per pujar-hi. Necessita el teu seient”. ●