Volar com una heroïna

Que la plantilla del Barça mantegés la matalassera Virginia Torrecilla és el reflex del bon clima que envolta el futbol femení

El 2015, després d’abandonar el Barça per firmar pel Montpeller francès, Virginia Torrecilla va declarar:

–Si vols viure del futbol i triomfar, has de sortir d’Espanya.

Llavors, Torrecilla tenia 21 anys, una salut de ferro i un contracte minúscul: a Espanya, el futbol femení es movia entre les ombres.

El canvi d’aires seria un encert. La seva aventura al Montpeller havia de fer d’ella un referent del futbol europeu, una de les primeres grans futbolistes internacionals que ha donat el nostre país.

Així doncs, quan va tornar a Espanya, ara el 2019, ara a l’Atlètic, semblava disposada a menjar-se el món: la lliga femenina avançava cap a la professionalització, s’havia popularitzat el rostre d’un ventall de jugadores i les televisions i els mitjans projectaven les seves proeses.

Era un altre escenari.

Quan tornava a Espanya, Virginia Torrecilla estava disposada a donar un altre cop de mà al futbol femení: pretenia portar-lo a una altra dimensió. I llavors va venir el càncer.

(...)

El càncer va aparèixer per sorpresa i a traïció. El maig del 2020, en ple confinament, Virginia Torrecilla va sentir pressió a les cervicals, una pressió insuportable, marejadora, tant que li impedia córrer i saltar, i va anar a demanar-li consell al metge i així va obtenir la resposta, la més incerta:

–Tens un tumor cerebral. Aquell diagnòstic va arribar el 14 de maig.

El 18, després de quatre dies de dubtes, secrets (a la seva germana, embarassada de cinc mesos, li va explicar que estava lesionada d’un genoll) i pors, entrava al quiròfan a Navarra.

(El club va pagar les despeses, incloent-hi el desplaçament dels seus pares a Pamplona, símptoma que el futbol femení ja juga en una altra categoria.)

El 20, Virginia Torrecilla feia públic el seu cas.

–Crec que soc un personatge públic i que puc ajudar altres persones. I així ha estat, la veritat: molta gent m’ha escrit per explicar-me la seva història – explicava.

Després es retirava als quarters d’hivern: Virginia Torrecilla viuria gairebé 700 dies sense futbol, una aturada que va incloure sessions de químio i radioteràpia, pèrdua de cabells i pes, nits de malson en què es repetia que tornaria a “tocar la pilota amb la gespa sota els peus”.

Es despertava, a la fi, diumenge. Encara més prima de l’habitual, amb els cabells curts i un somriure als llavis, Virginia Torrecilla sortia a escalfar-se i a la fi saltava al terreny de joc, a cinc minuts del final de la Supercopa, abans de veure’s mantejada per les rivals blaugrana (tant era el resultat, importa la persona), símptoma que el futbol femení, guanyi més o guanyi menys, es mou al territori de la generositat més altruista. ●

El càncer va ser traïdor; en el confinament de maig del 2020, Torrecilla va sentir pressió a les cervicals