Dues maneres de pentinar

es bruixes es pentinaran a les millors perruqueries catalanes. La retòrica políticament decorativa fa un pas més. Certament: si uns historiadors han investigat sobre les tortures i els feminicidis en segles pretèrits, segur que és positiu explicar-les en una revista de divulgació històrica com és Sàpiens. També deu ser interessant el documental televisiu que se n’ha fet. Però no puc evitar l’estupefacció en constatar que aquest treball històric es presenta com una operació d’Estat.

Serveix a les dones d’avui l’èmfasi amb què els mitjans públics de comunicació i els polítics de més alt nivell han presentat la rehabilitació simbòlica de les dones del segle XVII acusades de bruixeria? És útil aquesta reparació simbòlica per evitar l’alt nombre de feminicidis que lamentem cada any? Ajuda d’alguna manera a combatre la desigualtat de gènere? Afavoreix les polítiques de protecció de les dones violentades?

La sobreactuació, com la grandiloqüència de què parlàvem l’altre dia, acostuma a ser símptoma de vacuïtat. Un reconeixement implícit d’innacció, d’impotència. Sobreactuant, la realitat queda suplantada pel teatre. Un dels vicis de les societats actuals és convertir les causes ideològiques en una dramatúrgia pomposa, operística. S’alcen cada dia desenes d’altars civils a les víctimes d’avui i d’ahir. La literatura victimària es sempre molt florida, els gestos institucionals són molt barrocs, els discursos polítics van plens de moralina. Però els problemes persisteixen. La realitat no canvia a còpia de teatre. Potser les mesures legals són insuficients per protegir la violència contra les dones. Potser podria reforçar-se la protecció policial. Potser caldria destinar més recursos a la prevenció, als serveis socials. Potser caldria preguntar-se si la creixent violència directa o vicària contra les dones no respon a la sexualització dominant en els mèdia, la moda i la publicitat. Potser influeix en la violència sexual la confusió entre felicitat i plaer que predomina a Occident. Potser la idolatria del desig crea el marc on es desplega la cultura de la violència.

La litúrgia catalana de les bruixes ha coincidit amb l’atorgament del premi internacional Catalunya a Judith Butler. La Catalunya que repara el passat també vol ser la més moderna. En els àmbits universitari, mediàtic i cultural del món anglosaxó, les interessants, però discutibles tesis de Butler són creença obligatòria. Actrius, escriptores i acadèmiques (exponents del feminisme tradicional) han estat linxades a les xarxes sota l’acusació de transfòbia i expulsades dels seus llocs de treball per discre

Els problemes persisteixen: la realitat no canvia a còpia de teatre

par de la cultura queer. En la societat de la cancel·lació, les tesis de Butler funcionen com a textos sagrats.

Vet ací dos recursos polítics destinats a acomplexar els discrepants. Impedir a base de teatre que es critiqui la gestió pròpia, i cancel·lar la discrepància ideològica proclamant nous catecismes.