Putin busca la debilitat d’Europa

Rússia ha estat protagonista inevitable en les relacions internacionals des que Napoleó va tornar derrotat i humiliat de Moscou. Txaikovski ho va deixar immortalitzat a l’Obertura 1812 i Tolstoi ho va descriure magistralment a Guerra i pau. És paradoxal que el país més extens de la terra, amb onze franges horàries des del mar Negre fins al Pacífic, estigui tan preocupat per les seves fronteres. S’atribueix a un ministre de la tsarina Caterina la Gran la idea que Rússia no estaria mai segura fins que als dos costats de les seves fronteres no hi hagués soldats russos.

La immensitat territorial russa pesa sobre el caràcter, l’orgull i la seguretat d’un poble que ha estat governat principalment per autòcrates i dictadors des de temps immemorials. La gran extensió que té, d’alguna manera, és la seva debilitat. Hi ha dos fets que mereixen assenyalar-se. El primer és que fins abans de la Gran Guerra del 1914 els tsars i les tsarines havien conquerit territoris als seus veïns a una mitjana de vuitanta quilòmetres quadrats diaris al llarg de quatre segles. I el segon, durant el segle passat, és el domini polític, militar i ideològic de l’Europa de l’Est després dels pactes de Ialta i Potsdam a l’acabar la guerra contra Hitler. La seva última aventura de control territorial es va produir amb la invasió de l’Afganistan el 1979, que paradoxalment va suposar el començament del final de l’imperi tsarista i soviètic.

És coneguda la idea de Lenin de considerar l’imperi dels Romànov com la presó dels pobles, una consideració que de seguida va desestimar al cap de poc de triomfar la revolució d’octubre del 1917.

Putin no ha paït ni ha acceptat el desmembrament de les 14 repúbliques que el 1991 van aconseguir la independència gràcies a les polítiques de Mikhaïl Gorbatxov i Boris Ieltsin. No pot recuperar les repúbliques perdudes d’avui per demà, però sí que pretén recompondre les aliances i les dependències de totes amb Moscou. Bielorússia i el Kazakhstan tornen a estar en l’òrbita del Kremlin. Els territoris més insegurs són les tres repúbliques bàltiques i molt especialment Ucraïna, que té una gran càrrega simbòlica per a Rússia. El primer gran imperi rus i la primera forma de govern consolidada a l’Europa oriental va ser el Rus de Kíev, que va sorgir a la capital ucraïnesa a mitjans del segle IX. L’escriptor Gógol, un nacionalista rus de pedra picada, va situar els orígens reals de Rússia a Kíev.

Els governs i els estats majors d’Occident coneixen el component sentimental i sobiranista que Ucraïna té per als russos. Per què s’oposen amb tanta energia al fet que Putin mogui les fronteres en part o a tot Ucraïna? Penso que és a causa del temor que l’objectiu no sigui només Ucraïna, sinó la mateixa Europa, que no és combatuda per la seva força, sinó per les llibertats i pels hàbits democràtics per més imperfectes i inestables que siguin. Una Europa dels drets no és acceptada.

Putin sap que una invasió d’Ucraïna no seria un passeig triomfal. Però ha de ser conscient alhora que si hi ha un moment per llançar-se a aquesta aventura és aquest. Perquè Joe Biden té darrere un país dividit que Donald Trump va retirar del lideratge mundial i perquè Europa no pot obrar militarment pel seu compte sense comptar amb el paraigua militar dels Estats Units, principal soci de l’OTAN. Si Putin traspassa la frontera, tindrà una dura resposta occidental econòmica i militar. Per a Europa seria una catàstrofe. És urgent, per tant, dialogar per evitar una guerra de greus conseqüències per a tothom. ●

Una resposta militar a una invasió d’Ucraïna faria sorgir l’espectre de la guerra al continent