Podi i tenor

ntensitat

! - - & - - - $ - / 4 - & - ; / $ - < - - = > ? / $ @ / - @- $

nuarà amb Pelléas et Mélisande (28/II-18/III), de Debussy, amb direcció musical de Josep Pons i escènica d’Àlex Ollé. Després arribarà una trilogia d’òperes producte de la col·laboració entre Lorenzo Da Ponte i Mozart:

Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte, totes amb direcció escènica d’Ivan Alexandre. Tot seguit, el Wozzeck, d’Alban Berg, amb Matthias Goerne i direcció de William Kentridge;

Die zauberflöte, de Mozart, amb producció de David McVicar, i per acabar la temporada lírica la Norma, de Bellini (18-31 VII), en producció espectacular d’Àlex Ollé per a la Royal Opera House. ●

Els contes de Hoff nn

nt ets 4 - - B # -

ecc E E

ecc escen L

od cc - /- /- - - -

loc d t $- - # Q RVW VVX

Justícia musical i qualitat en l’estrena d’Els contes de Hoffmann al

Palau de les Arts de València, la primera òpera de l’any. Justícia perquè per fi va arribar un títol clau del repertori francès a Les Arts. Qualitat la que va oferir una excelsa Orquestra de la Comunitat Valenciana amb un apassionat Marc Minkowski i un Cor de la Generalitat sonor i impecable. El francès va fer brillar la partitura gràcies a una orquestra de so diàfan, seccions brillants, claredat en l’articulació i varietat de colors per a una orquestració exuberant. Va dominar el ritme i les dinàmiques, i va acompanyar amb delicadesa la veus.

Triomf personal del tenor d’Iowa John Osborn, debutant a Les Arts amb un paper temible que coneix i domina. Osborn va demostrar estil, amb un cant natural i elegant, basat en un fraseig perfecte. El seu Hoffmann gairebé no abandona l’escenari en aquesta edició crítica de més de tres hores de música.

Va debutar en els tres papers principals femenins la sud-africana Pretty Yende. Com a Olympia va ajustar els sobreaguts i picats propis d’una lleugera i va resoldre amb suficiència una particel·la que no s’acaba d’adequar a un cabal de lírica amb un centre més generós. Com a Antonia va millorar expressió i línia de cant, alleujada de tessitura, malgrat una dicció francesa millorable. Com a Giulietta, certs sons fixos i guturals van trencar la uniformitat del cant.

Va sorprendre en el debut a les Arts el baix-baríton Alex Esposito amb el seu quàdruple paper demoníac. Veu present, control del registre i un acting perfecte. Es va guanyar una ovació. Elegància vocal, d’aguts brillants, la de la mezzo Paula Murrihy com a Musa/Nicklausse. Nodrit i sòlid equip de secundaris amb menció a Marcel Beeckman, Moisès Marín i Roger Padullés. Producció intel·ligent amb teatralitat cinematogràfica. ●