La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els trans no són diferents dels altres”
‘Mi vacío y yo’, d’Adrián Silvestre, s’estrena al Festival de Cinema de Rotterdam
Adrián Silvestre es va fer un lloc en el panorama cinematogràfic l’any passat amb la seva segona pel·lícula, Sedimentos, un documental sobre sis dones trans. “Vaig començar a treballar amb elles fa cinc anys. Vam fer tallers de cinema per preparar el rodatge i anar posant-les en escena”, recorda el jove director. Poc després d’arrencar el projecte, Raphi es va unir al grup i es va convertir en el germen per al següent treball de Silvestre.
“Vam tenir molta química, em va explicar que des de la seva arribada a Barcelona escrivia tot el que sentia i que havia autopublicat un llibre, Call me Raphi, on narrava les seves experiències”. A Raphi, que és francesa, li van diagnosticar disfòria de gènere poc després d’instal·lar-se a Barcelona. Tenia una mica més de vint anys i va patir un procés d’adaptació fins que es va acceptar com a dona, va assumir la seva sexualitat i va encaixar tots aquells canvis emocionalment.
Mi vacío y yo, la nova pel·lícula de Silvestre que avui s’estrena a la secció oficial del Festival de cinema de Rotterdam, explica aquell camí de Raphi fins a trobar-se amb si mateixa. Un recorregut dur, malgrat que la noia sempre va rebre el suport de la seva família, un bon grup d’amigues i la sanitat pública.
Silvestre és conscient que “les coses han canviat molt els últims anys per a les persones trans”. Han canviat per bé, perquè “gràcies a les reformes legislatives i la feina social hi ha molta més tolerància i una esperança perquè la gent trans tingui una vida tranquil·la, suportable i projectable cap al futur”. “Això és el que no s’havia explicat fins ara”, assenyala el realitzador en una entrevista amb La Vanguardia.
Però aquesta millora no li ha estalviat a Raphi alguns patiments: “La violència contra les persones trans no és visible ni tràgica ni està en el cercle més íntim, és una violència subtil”. La jove protagonista de Mi vacío y yo pateix per amor, per la falta d’amor, perquè s’aboca al Tinder a la recerca d’una mitja taronja perfecta que no acaba d’arribar i ho atribueix a la seva disfòria de gènere.
Però Silvestre és conscient que “tots els éssers humans pateixen en algun moment problemes d’aquest tipus i, en especial, les dones per qüestions de gènere”. “El que li passa a Raphi té molt a veure amb la seva condició de dona, amb l’afectiu i amb la maduració”, resumeix, i afegeix que “els problemes de les persones trans que se senten excloses avui dia són els de qualsevol persona, no hi ha diferència ni existeix una categoria que les faci diferents”.
La història de superació d’aquesta jove francesa arrenca amb bon peu com a única pel·lícula espanyola a competició en un dels festivals més prestigiosos d’Europa, cosa que pot ser el punt de partida per a “un recorregut internacional molt prometedor”. I mentrestant, Adrián Silvestre ja té el focus posat en un nou projecte, un film sobre turistes britànics a Gran Canària, que es coproduirà amb el Regne Unit. ●