Pablo D’Ors,

Fundador d’Amigos del Desierto i autor de la ‘Trilogía del silencio’

I en la ment posar tota la teva atenció en una sola paraula, perquè no és un exercici d’anàlisi sinó de síntesi. No és fer moltes coses, sinó només una. I ser en una sola cosa ens va recollint. Meditar no és el resultat sinó l’objectiu; no és la meta sinó el camí.

Cap a on? Per a què?

Per tenir una vida més harmònica i no centrada en una sola cosa. I per aconseguir-ho, comencem per diferenciar l’urgent de l’essencial. Gairebé tot l’essencial té a veure amb l’art, l’espiritualitat, l’amor...

Hi ha qui treballa per comprar-los.

Però al final ningú no troba a faltar haver guanyat més, sinó haver estat més amb la seva família, haver viatjat més, gaudit més... I tots voldrien haver treballat menys.

Contemplar és no fer res?

És fer-ho tot i una disciplina que m’ajuda molt, a més de meditar, és escriure. Quan escrius et confrontes diàriament amb la teva estupidesa. Escriptor és qui persisteix suportant la seva pròpia estupidesa.

Vostè persisteix?

I al final surt una cosa genuïna, bella, autèntica. Neix una flor al mig del femer, però cal atrevir-se a ser al femer per veure aquesta flor.

I ho nota en el seu dia a dia?

A poc a poc aquestes actituds es van estenent a la vida ordinària. Al final, vius com medites. És un camí llarg.

Cap a on?

Cap a nosaltres mateixos. Així descobreixes que tot és una porta. El més important és que la creuis. A l’altre costat trobes que hi ha el mateix, que ets tu, però ja ho veus de manera diferent. La foscor és l’altra cara de la claror. Mira afectuosament la foscor. L’acció està bé però ha de ser secundària. Primer has de mirar i després, actuar.

Mirar com?

Imprimir a la teva mirada interior indulgència, benevolència i tendresa perquè la realitat deixi de ser tan agressiva.

Mirar el què?

La foscor, el que ens amenaça. Normalment escapem de l’obscuritat i és llavors quan t’acaba devorant. Cal afrontar-la, perquè si mires bé aquesta foscor acabes descobrint que no és una altra; que ets tu.

Guanyar-se és guanyar?

És entendre que no es tracta de la resolució d’un problema sinó de la dissolució. És ferlo teu sense que sigui verinós ni destructiu. Això només ho aconsegueix la contemplació, que de manera gradual i progressiva podem anar aprenent tots.

I què aconseguiríem?

Jo em sento més feliç que fa deu anys. El treball espiritual dona fruits.

Tinc 58 anys, però procuro néixer cada dia. Quan escrius et confrontes diàriament amb la teva estupidesa. L’escriptor és qui persisteix suportant la seva pròpia estupidesa. Al final, vius com medites, però és un camí llarg: als 50 descobreixes els secrets de la vida i als 60 comences a realitzar-los