La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Se’ns valora més a fora que a casa”
Joan Cañellas Jugador de la selecció espanyola d’handbol 18 h
Els hispans tenen avui una cita amb la història a Budapest. Contra Suècia poden convertirse en la segona selecció que enllaça tres ors europeus consecutius, 20 anys després de l’equip nòrdic. Espanya tornarà a confiar en l’experiència i els gols de Joan Cañellas (Santa Maria de Palautordera, 1986), el líder discret dels hispans, amb la segona millor mitjana golejadora (3,6 gols per partit), que s’ha carregat l’equip a l’esquena després de perdre’s tres partits per covid.
A Suècia la van guanyar a la final del 2018 i fa una setmana a la primera fase. És factible, la tercera?
El partit de la primera fase (32-28) només servirà per veure què vam fer bé, però ells modificaran coses. Que ja l’hàgim guanyat no acostuma a agradar, per què guanyar dues vegades seguides és complicat.
Més ho semblava vèncer Dinamarca. Hi havia conjura, per haver estat subestimats?
Per jugar una semifinal no necessites gaire més motivació, però ens va ajudar una mica: el partit que van fer contra França i els últims duels contra ells, que no havien anat bé, fan que els tinguis ganes. Va ser un partit molt complet en què vam saber jugar els moments importants; va ser la clau.
Encabat el partit va enviar-los un missatge punyent: “No tenim els seus noms, ni juguem en els seus equips, ni tenim els seus salaris, però els hem guanyat”. Dinamarca és el rival més antipàtic?
Vaig dir el que pensava. És una veritat: són molt bons, els que han jugat més bé, però aquest respecte no es pot traduir en por. Tots els danesos juguen als millors equips, però això no vol dir que nosaltres no sapiguem fer-ho bé. Ens hem de valorar una mica més, nosaltres mateixos els primers, però també l’entorn de l’handbol. Fa molts anys que demostrem que som un equip que cal tenir en compte sempre.
Els últims sis grans campionats han guanyat quatre medalles. I aquesta serà la quarta final seguida d’un Europeu. No se’ls valora prou, tot això?
La pregunta té una resposta ràpida: mira els diaris d’avui i digue’m on surt la nostra notícia. Quan veus el que se’ns dedica als mitjans espanyols t’adones si se’ns valora o no. És evident que no. Altres seleccions fent el mateix, o menys, tenen més repercussió.
I a fora, en el món de l’handbol?
Crec que hi ha la sensació que Espanya sempre hi és, lluitant. Se’ns valora més fora que a casa. Però els noms dels jugadors espanyols mai són a la llista dels millors del món.
Reconeixement “M’agradaria que se’ns considerés més com el que som: estrelles de l’handbol”
A la recta final “Espero estar a bon nivell un parell d’anys més, però veig difícil tornar a Espanya”
No crec que se’ns acabi de valorar, ni individualment, ni com a col·lectiu, ni pel que hem aconseguit. M’agradaria que se’ns considerés més com el que som: estrelles de l’handbol. Quan acaben de competir amb la selecció molts
desapareixem.
S’hauran de fer futbolistes...
O muntar algun escàndol... [riu]
El que seria un escàndol seria un tercer or europeu seguit. Només ho va fer la Suècia dels Olsson, Lövgren, Wislander el 2002.
Igual que es recorda la gran Suècia amb noms de jugadors, seria molt maco que d’aquí 20 anys la gent digués “la gran Espanya de...”. No cal que digui noms. Que se’ns respecti a tots i se’ns doni una mica més de peixet, així sortirien més patrocinadors i s’ajudaria els clubs. Potser així molts podríem tornar a jugar a Espanya en condicions professionals.
Tornant a la selecció, quin és el secret que continuï al màxim nivell tot i renovar-se en un terç?
Som molt competitius. Qualsevol equip que ens vulgui guanyar ha de patir molt. I no donem res per perdut. Saber patir, estar junts, parlar, ser tots amics... això uneix i fa que en els moments difícils es pugui tirar endavant.
Quin mèrit té Jordi Ribera?
Té present variables que potser d’altres no consideren, com ara el punt de vista psicològic, la manera de preparar els partits i gestionarlos. El perfil de la selecció està més definit, amb ell. I ha potenciat el joc col·lectiu, sense perdre pilotes, i el sentiment d’unió.
Vostè es manté com un dels últims mohicans del Mundial 2013. Quanta corda li queda?
No sé quant de temps. Divendres sortia eufòric, però l’endemà el genoll em recordava que no tinc 20 anys. Espero estar a bon nivell un parell d’anys més, però veig complicat tornar a Espanya a curt termini. M’agradaria tornar a Granollers, però la situació econòmica és com és. He triat jugar a Suïssa no tant per les condicions econòmiques com per les possibilitats laborals per a la meva dona. ●
plantilla amb jugadors de qualitat que fa que en cada partit en pugui aparèixer un de diferent. Crec que el fet que hi hagi molta gent de la casa, que hi hagi un grup nacional molt fort, és el gran secret”.
A Manresa, per la seva banda, no van poder gaudir de la Copa l’any passat. De fet, no ho fan des del 2004. I ja tocava tornar a ser entre els grans. “Si ets coherent, per pressupost hauríem d’estar entre els tres o quatre de baix, no és normal ni lògic ser on som”, admet Dani Pérez (l’Hospitalet, 1990), base manresà. “L’última vegada que el Manresa va jugar la Copa jo tenia 12 anys i no era un gran seguidor del bàsquet. Per als aficionats que ho van viure tornar-hi ha de ser increïble i per als jugadors és la confirmació de la bona primera tornada que hem fet”, afegeix més optimista. El conjunt que dirigeix Pedro Martínez està enganxant molts aficionats amb el seu joc elèctric i efectiu. “S’han ajuntat jugadors espectaculars pel que fa al seu estat físic, com Chima (Moneke) o Francisco, jo seria el primer que, com a espectador, m’ho passaria pipa veientlos”, diu Pérez. ■