Rússia i la Unió Europea

La situació a Ucraïna i la potencial agressió per part de Rússia fan recordar la trobada del primer ministre britànic Neville Chamberlain amb Hitler a Munic l’any 1938. M’ho ha fet pensar la recent pel·lícula Munic en vigílies d’una guerra. En efecte, la cessió de territori txec a Alemanya, sense consultar els seus habitants, amb el beneplàcit de les potències occidentals, es creu que va mostrar a Hitler la debilitat de les altres potències europees i va posar els fonaments de futures agressions i la guerra.

Vladímir Putin ha avaluat que, atesa la debilitat dels Estats Units, pel fiasco de l’Afganistan i la preocupació creixent pel pes de la Xina, i d’Europa, per la seva desunió i dependència del gas rus, és el moment d’obtenir concessions territorials després d’annexionar-se Crimea el 2014.

La lliçó de l’any 1938 a Munic és que no es poden apaivagar els dictadors. Ara bé, Hitler va resultar ser un boig, de caràcter irracional, mentre que Putin té un pla a llarg termini que entronca amb l’imperi dels tsars i de la Unió Soviètica amb una estructura autoritària. No pot permetre un país fronterer com Ucraïna amb una democràcia liberal que mira a Occident. Rússia es considera estafada pels avanços de l’OTAN als països veïns i vol estar envoltada d’estats satèl·lit com Bielorússia o, com a màxim, “neutrals” com Finlàndia.

Ningú sap on vol arribar Putin, i aquest és un avantatge del que porta la iniciativa i pensa que és millor començar una negociació amb una amenaça amb 100.000 soldats a la frontera amb Ucraïna. L’objectiu pot ser simplement mantenir-la debilitada i promoure un canvi de govern favorable mentre consolida el control a les repúbliques separatistes del Donbass. Més problemàtica sembla la possible aliança amb la Xina per fer front a les democràcies liberals i consolidar el model autoritari al món. No és casualitat l’activisme de Rússia al Sahel, amb França en retirada, i el suport a les autocràcies de Veneçuela i Nicaragua. La “cooperació estratègica” amb Pequín dona a Rússia la garantia que el seu feble pes econòmic (entre el d’Espanya i el d’Itàlia) no sigui un llast per a les seves ambicions, tant per tenir subministraments necessaris d’alta tecnologia com per exportar energia. De moment, el seu banc central ja ha acumulat gran quantitat de reserves per suportar sancions econòmiques.

Les respostes dels EUA i de la Unió Europea són diferents. Els EUA posen l’èmfasi en la imminència d’una invasió, mentre que Europa i la mateixa Ucraïna hi treuen ferro. El president Biden amenaça Rússia amb sancions financeres en cas d’invasió (algunes poc creïbles, com la desconnexió del sistema de pagaments Swift). El problema és que les repercussions recaurien majorment en Europa en un hivern en què el gas rus és fonamental. La UE té poc marge de maniobra atesa la manca de polítiques comunes de defensa i d’energia. Mario Draghi ja ho va deixar clar i, per acabar-ho d’adobar, els grans empresaris italians s’han reunit telemàticament amb Putin. Alemanya no vol renunciar al gasoducte Nord Stream 2 després de la seva sortida precipitada de l’energia nuclear. És colpidor que Biden hagi d’assegurar el subministrament de gas a Europa amb Qatar.

La UE progressa a cop de crisi. Aquesta podria servir per avançar cap a la integració de les polítiques de defensa i energia que són imprescindibles per guanyar “autonomia estratègica” i confrontar les ambicions russes en el futur. ■

Cal avançar cap a la integració de les polítiques de defensa i energia europees