Del teatre al caos

El dramaturg Arthur Miller va escriure que “com a regla general, com a axioma si voleu, com més t’apropes a qualsevol mena de poder, més teatre has de fer; la qüestió és: fins a quin punt?”. L’autor nord-americà, bon observador de la presidència del seu país, posa el dit a la nafra. Quant de teatre és necessari per fer política? A Catalunya, aquest assumpte està a l’ordre del dia: la gesticulació sobreactuada s’ha convertit en un modus operandi habitual de molts dels nostres representants democràtics. És una tendència molt estesa entre dirigents de tot color, per bé que és en l’espai independentista on els excessos d’escenificació han estat i són més clamorosos.

Aquesta setmana, al Parlament, estem arribant a cotes insostenibles de gesticulació hiperbòlica, arran de la situació del diputat cupaire Pau Juvillà, condemnat pel TSJC a sis mesos d’inhabilitació i una multa per no haver retirat, en període electoral, uns llaços grocs de la finestra del seu despatx a l’Ajuntament de Lleida quan n’era regidor. La condemna de Juvillà costa molt d’entendre en una societat on la llibertat d’expressió és un dret fonamental i on no s’hauria de confondre la propaganda de partit amb un símbol polític legítim, però això no ens pot distreure del debat sobre els límits estructurals d’una hipotètica desobediència promoguda des del cor de les institucions, una tàctica que ja va resultar inaplicable durant el procés.

L’erosió de la credibilitat institucional que produeix aquest teatre simbòlic de la desobediència és altíssima i en paguem la factura tots els ciutadans. Una erosió que també afecta un organisme com la Junta Electoral Central, convertit, gràcies a l’ús que s’ha fet durant el procés de la plantilla basca contra ETA, en un nou tribunal de la inquisició que fa i desfà sense proporcionalitat.

D’entrada, tenim una confusió conceptual. La desobediència és una forma molt acreditada d’acció col·lectiva, un camí que pot triar la ciutadania per assolir un objectiu. En canvi, si la desobediència la fan càrrecs institucionals, ens trobem en un carreró sense sortida, per dos motius. En primer lloc, els nostres representants gestionen un espai de poder que no és seu, només en tenen un usdefruit temporal i, per tant, no poden comprometre’n les regles de joc. En segon lloc, les institucions se sostenen sobre una delicada arquitectura en la qual conflueixen polítics i funcionaris, i això obliga els primers a respectar la tasca dels segons, i viceversa; si es forcen les normes, es trenca la cadena de confiança i es produeix una implosió del sentit i del prestigi de la institució.

La representació política té molts escenaris: els parlaments, els despatxos, els carrers i, sobretot, els mitjans i les xarxes. Trobar la dosi adequada de teatre, com apunta Miller, és un repte fonamental. Des del 2012, l’independentisme ha teixit una teranyina densa de sobreactuacions que tenien com a objectiu la mobilització de les seves bases. Recordem –per exemple– aquell cartell electoral d’Artur Mas amb els braços alçats a l’estil del Moisès de Hollywood. El teatre simbòlic independentista va tenir vida pròpia al marge de tota estratègia, i va incrementar allò que pretenia conjurar: la frustració dels seus partidaris. La repressió policial i judicial de l’Estat ha tapat a mitges aquesta feblesa de l’independentisme.

En el postprocés, després de les eleccions que va convocar Rajoy sota el 155, la bifurcació estratègica dins del bloc independentista va deixar la tendència a sobreactuar, gairebé en exclusiva, en mans de Junts, que així marcava distàncies amb el gir pragmàtic d’ERC. L’etapa de Quim Torra va exhaurir el simbolisme improductiu de les pancartes, un camí que va acabar amb la inhabilitació del president. En aquell moment, el partit de Puigdemont va criticar molt Roger Torrent, llavors president del Parlament, perquè va evitar l’abisme de desobeir. Laura Borràs, que va ser dura en les acusacions al seu predecessor, ha de demostrar ara que la seva fraseologia èpica no és pura comèdia. De moment, s’ha empescat la idea d’aturar uns dies el funcionament de la Cambra, ocurrència que els lletrats ja han dit que no és possible i que crea un caos insòlit, com ha explicat Isabel Garcia Pagan.

Com acabarà aquesta funció? Trobarà Borràs la manera d’immolar-se via Instagram per poder dir que ERC són uns traïdors o assumirà que la realitat s’imposa a la mímica del martirologi? ■

Si la desobediència la fan càrrecs institucionals, ens trobem en un carreró sense sortida

MARTA PÉREZ / EFE