Els maldorments

La nostra alarma interior es dispara gairebé sempre a la mateixa hora, abans que canti el gall. Al principi penses que et tornaràs a enredar en el vapor calent del son. Sents que el cos reviu sota els llençols i, encara que vols desentendre’t del dia que neix, no pares de sentir els sons de l’alba: un motor solitari, el singlot del vent, la fusta. Com rugeix. No és hora d’enllaçar els caps per lligar de la teva vida, sinó de tornar a tancar els ulls i omplir el pensament d’aigua i més aigua. Et lleves i vas al bany sense encendre els llums; l’olor del dormitori t’atreu cap al seu úter. Però el llit es converteix en un autèntic poltre de tortura. Penses com et van impressionar els minúsculs llits-armari de Rembrandt, al seu museu d’Amsterdam. Com podia dormir amb les cames encongides aquell artista endeutat que va arribar a licitar pels seus quadres, i, l’endemà, inventava un nou to de blau verdós? Al segle XVIII es considerava que dormir assegut era molt més saludable, perquè des de l’antiguitat l’ésser humà s’ha enfrontat a una de les angoixes més apressants: dormir malament.

Avui, més de la meitat dels espanyols pateixen algun trastorn relacionat amb el son. L’intenten pal·liar assistits per una indústria prolixa en remeis esquius. Els estudiosos de l’assumpte asseguren que les condicions per descansar bé no havien estat mai tan propícies com ara. Els nostres antics ja bregaven contra les insidioses hores en blanc, encara que no en diguessin insomni. Segons el doctor Ekirch –en un article publicat a The Atlantic–, es quedaven contemplant la lluna, fornicaven o resaven, i després tornaven als braços de Morfeu. Des de l’edat mitjana existeix literatura sobre el primer i el segon son, el que avui es denomina son bifàsic: una jornada onírica amb break, o un son en dues parts. I segons sembla, el simple fet de reconèixer-ho ja repara el remordiment.

David Jiménez Torres ha estat guardonat amb el I premi de no-ficció Libros del Asteroide per El mal dormir, un interessant assaig amb el qual pretén oferir alleujament als insomnes que participen del que Bryce Echenique va anomenar “l’immens desconsol que a ningú no li importi l’insomni extraoficial”. El seu és un relat universal que recull citacions il·lustres i també la seva pròpia experiència, la que li procura estímul i neguit, una mena d’immaduresa –assenyala–, com si l’adolescència encara no hagués estat superada. Per una vegada, saber que és mal de molts ajuda a dormir millor. Això, i dos alls sota el coixí. ■