La Vanguardia (Català-1ª edició)
Clarasó, el menys conegut d’un triumvirat cèlebre
Un triumvirat va presidir amb llarguesa i autoritat una extensa etapa artística: Rusiñol, Casas i Clarasó. No només els unia la creativitat, i és que per sobre de tot van ser amics inseparables amb detalls i situacions emocionants. Els dos pintors són molt ben coneguts en totes les seves facetes, i la bibliografia sobre ells és nodrida. L’escultor, en canvi, ha estat gairebé ignorat i va caure quasi en l’oblit.
Per fi s’ha omplert aquest buit, gràcies a l’estudi i la investigació exemplars que durant tants anys ha dut a terme l’acreditada professora i escriptora Isabel Coll Mirabent. El resultat és el formidable llibre que acaba de publicar: Enric Clarasó, escultor (edita El Centaure Groc).
La biografia, 84 anys enriquits per una intensitat considerable, ha estat explicada amb la minuciositat exigible. Apareix plena d’informació innovadora i rica en detalls, cosa que permet entrar a fons en el tarannà del personatge, ric en facetes i curiositats.
Traçar un perfil així facilita entrar i entendre determinats aspectes de la seva extensa tasca creativa, narrada per ella amb la profunditat merescuda.
És molt destacable la investigació afinada que ha permès
La monografia d’Isabel Coll recupera l’escultor i tanca el deute d’un oblit injust
trobar no pas poques escultures desconegudes. I una vegada reunida aquesta exploració, l’autora dedica unes descripcions molt clares que permeten valorar-ne el resultat, fins i tot en aspectes interns que podrien passar inadvertits. Una novetat de gran interès consisteix a informar sovint amb imatges relatives a temes semblants abordats per escultors coetanis, sobretot estrangers i fins i tot genis d’altres segles; així es pot valorar com Clarasó aportava la seva interpretació personal, sense caure mai en la imitació.
L’estudi de l’obra es perfecciona amb el capítol següent, el catàleg raonat, organitzat en capítols: col·laboració amb l’arquitectura, figures, retrats, monuments públics, imatges religioses i obra funerària. I s’hi afegeix la transcripció de la correspondència, que aporta informació inesperada sobre aspectes complementaris.
Isabel Coll no ha modelat el personatge, sinó que l’ha cisellat, cosa que suposa llegar una obra en matèria definitiva. El deute injust mantingut amb Enric Clarasó, un dels escultors més destacats del canvi de segle, queda, doncs, tancat a la perfecció. ●