Llarga vida a ‘El foraster’

Molt pocs programes de la graella de la televisió actual són capaços de provocar-me una amalgama d’emocions com l’espai de TV3 El foraster. Sense més artificis que la recerca de l’autenticitat dels habitants de petites poblacions catalanes, el programa que presenta Quim Masferrer arriba a les nou temporades sense variar gens ni mica la fórmula amb què va néixer, i es consolida com un dels espais més estimats de la cadena pública catalana. I això, en un moment en què tot va tan ràpid i tenim més opcions i alternatives que mai, té un mèrit tremebund.

Masferrer connecta amb els vilatans de cada localitat, però també amb els espectadors, aferrat a la naturalitat i valent-se únicament de les històries d’uns protagonistes anònims però que omplen la pantalla amb les seves reflexions, comentaris, accions o escenes quotidianes, que, en molts casos, ens tornen la fe en l’ésser humà. El còmic sap com donar a cadascun el lloc que mereix, en un homenatge sense caspa ni safareig a les vivències personals que valida l’afirmació que tots tenim una entrevista.

El programa s’acompanya d’una fotografia espectacular, amb plans meravellosos dels pobles, que tens ganes de descobrir una vegada s’acaba el monòleg. I no només pels paratges, sinó també per coincidir amb les persones que per un dia es converteixen en l’orgull de la seva localitat i en els herois anònims d’un espectador àvid d’històries més veritables i no tan artificials com les que imperen a la televisió actual. Amb ells passem del riure a la llàgrima en dècimes de segon, sense necessitat d’impostar absolutament res, i creant un viatge emocional des de l’empatia i en només 50 minuts de programa.

Quim Masferrer construeix amb tot això un monòleg variat en què l’emoció preval sobre la resta convertint les petites històries anònimes que ha viscut en un reclam públic i apel·lant a tota hora al sentit de l’humor i a la sana necessitat de saber riure’s d’un mateix.

El presentador és capaç de trobar el difícil equilibri entre la comèdia i el drama sense perdre en cap moment la complicitat amb els veïns ni amb els espectadors que som a casa i que ens identifiquem amb molts d’aquests relats, històries i vides que, gràcies al programa, sempre perduraran en la memòria. I això no té preu. ●