La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mort d’una llegenda
El 3 de maig del 1988 el diari Le Monde va publicar la falsa notícia de la mort per suïcidi de Monica Vitti, als 56 anys. El rotatiu francès ho va desmentir després al·ludint a l’error propiciat per l’arribada d’un rumor a les redaccions de diversos mitjans en forma de comunicat. La mateixa actriu ho va desmentir públicament a Roma. La notícia de la seva desaparició ha arribat tres dècades més tard, després d’haver passat al novembre a la condició de nonagenària.
Monica Vitti sempre serà a la memòria dels cinèfils, malgrat que la seva es diluís des que el 2002 va desaparèixer de l’escena pública per l’alzheimer que patia. L’encarregat de fer pública la mort de la musa del mític cineasta Michelangelo Antonioni ha estat el seu marit, Roberto Russo, amb qui es va casar el 1995 però que havia estat la seva parella des de 27 anys abans. Tot i això, la vida sentimental de Monica Vitti va ser gairebé sempre molt intensa, i entre els seus idil·lis no hi va poder faltar el d’Antonioni.
Nascuda a Roma com a Maria Luisa Ceciarelli el 3 de novembre del 1931, molt aviat es va sentir atreta per la interpretació, i va cursar estudis d’art dramàtic. Els seus inicis van ser al terreny de la comèdia teatral i la revista, i va saltar al mitjà televisiu amb algunes minisèries, mentre que a la pantalla gran va ser actriu secundària fins a l’arribada de Michelangelo Antonioni (1912-2007).
Convertit en el seu amant i tutor artístic, el mític cineasta la va dirigir en pel·lícules tan renovadores en el seu moment com L’aventura, La nit i L’eclipsi, rodades entre el 1960 i el 1962 i en què va tenir companys de repartiment com Alain Delon, Gabriele Ferzetti, Marcello Mastroianni i Jeanne Moreau.
Entre els grans directors que van voler incloure-la a les seves obres també figura Luis Buñuel, que la va tenir a El fantasma de la llibertat (1974), com a part d’un ampli elenc on també hi havia Jean-Claude Brialy i Michel Piccoli.
Qui semblava que no guardava bon record d’ella era Joseph Losey, destacada víctima de la famosa caça de bruixes a Hollywood contra els esquerrans. En una entrevista publicada a La Vanguardia el 8 d’octubre del 1983, el cineasta nord-americà ens va dir que per a la rèplica femenina de James Bond que volia ser Modesty Blaise (1966) va escollir Monica Vitti per aquesta raó: “M’havien agradat molt les seves pel·lícules amb Antonioni, però no m’hauria pensat mai que es comportaria com una actriu passada de moda”. I va afegir: “El seu company de repartiment, Dirk Bogarde, va començar el rodatge adorant la Monica i quan el va acabar no li dirigia la paraula”. Losey també ens va comentar que “Antonioni anava cada dia al rodatge, perquè era un amant summament gelós”. Després de les seves aventures internacionals amb alguns èxits importants, Monica Vitti va tornar a Itàlia, on va tenir de nou alguns triomfs formant parella amb Alberto Sordi a Aquesta rossa és meva (1973), film dirigit pel mateix actor. O amb Vittorio Gassman i Claudia Cardinale a La ronda del plaer (1975).
El 1971 el sempre eficaç cineasta Dino Risi confeccionava per a ella Erotika, exotika, psicopatika, una pel·lícula de 13 episodis i amb 13 personatges que ella s’encarregava de recrear. Fins i tot es va dirigir a ella mateixa a la pel·lícula televisiva La fuggiDiva (1983), amb guió també escrit per l’actriu i on actuava amb Alberto Sordi. La seva altra pel·lícula com a realitzadora va ser Scandalo segreto (1990), i en el guió hi va col·laborar el seu marit, Roberto Russo, que també la va dirigir en dos films oblidables, Flirt (1983) i Francesca è mia (1986). Inconformista i rebel, el maig del 68 Monica Vitti va dimitir com a jurat del Festival de Canes en companyia de Roman Polanski i Louis Malle.
Va ser la musa del mític Antonioni, i sempre serà a la memòria dels cinèfils