Llapispanc a La Capella

Quan vaig començar a circular per museus de fora, cap al 1983 o 1984, el discurs expositiu s’acabava als anys seixanta. Després d’haver-te afartat de veure obres de Picasso, Matisse, Léger, Dalí, Tanguy, Max Ernest, Pollock i Rauschemberg, arribaves a una secció on hi havia les escultures chic d’Yves Klein, els personatges de Niki de Saint Phalle, les màquines de Jean Tinguely i els cotxes comprimits de César. Era molt reconfortant perquè com que et consideraves fill dels seixanta, la història de l’art s’acabava on començaves tu. La teva mare hauria pogut admirar un vestit blau Klein i el teu tiet havia tingut un Simca com els que César recuperava, premsats, dels cementiris de cotxes. Hi havia altres moviments artístics –el minimalisme, el neoconceptual, la pintura-pintura–, però no havien entrat al museu i s’ensenyaven en retrospectives en sales temporals.

El 1986 hi va haver dues exposicions fonamentals, organitzades per la Fundació La Caixa: Entre l’objecte i la imatge. Escultura britànica contemporània i L’art i el seu doble. Panorama de l’art a Nova York. En la primera, es van poder veure obres de Tony Cragg que agafava galledes, joguines, trossos d’envasos de plàstic de colors i componia figures a la paret. A la segona, Haim Steinback va presentar unes lleixes amb petites instal·lacions: un paquet de detergent, un bibelot, una pilota. Cragg i Steinback desenvolupaven una

Els residus de la societat de consum eren obres d’art! Va ser la darrera gran utopia del segle XX

idea, que ja es podia trobar a l’obra de Klein o Tinguely: el platonisme industrial. Els residus de la societat de consum eren obres d’art! Va ser la darrera gran utopia del segle XX. Vaig escriure una novel·la, La Moràvia, que ho explicava. El protagonista no volia saber res del món i es tancava en una casa a viure la melancolia del progrés. Era feliç menjant sopes de sobre caducades, amb minipimers de l’any de la picor i butaques trobades als encants.

Un artista vint anys més jove, Llapispanc, va llegir La Moràvia i es va produir una sintonia sorprenent. Si es menjava un gelat, Llapispanc guardava la cullereta de plàstic, col·leccionava tapes de iogurt i recollia la borra que se li fa al llombrígol. A sobre de cada cullereta i de cada tapa hi escrivia la data en què es va menjar el gelat o el iogurt. A partir d’un cert moment, va començar a escriure-hi frases de La Moràvia. El contrast és fort perquè en el món d’avui el platonisme industrial ja no té raó de ser. Tot és residu, brutícia i porqueria. Les coses –per maques que ens puguin semblar quan les comprem– de seguida es tornen cadàvers. Vivim en un mar de cartrons i envasos absurds. Llapispanc fa unes instal·lacions en les quals apila tota mena d’escombraries, sense cap jerarquia, ordre ni bellesa, i les frases carregades de bona fe industrial de La Moràvia ho fan encara més bèstia. Avui inaugura una d’aquestes instal·lacions a l’exposició Imaginaris multiespècies. L’art de viure en un món de contingència i incertesa, comissariada per Christian Alonso. Estic content per ell i preocupat pel món.